“L'odi romandrà pre­sent sem­pre que el color de la pell sigui més impor­tant que el color dels ulls”, acos­tu­mava a repe­tir Bob Mar­ley. I és que, als esta­dis de fut­bol d'arreu de l'Estat, on els insults, les males parau­les i la falta d'edu­cació són el pa de cada dia, sem­bla que tot hi està permès. Molts afi­ci­o­nats, pel fet d'haver pagat la seva entrada, es veuen amb el dret de mos­trar els seus ins­tints més pri­mi­tius. Són habi­tu­als els epi­so­dis d'ira, de falta de res­pecte i fins i tot d'arri­bar a l'extrem de la violència, tant física com ver­bal. Encara recor­dem com Eto'o, fart dels crits racis­tes per part de l'afició del Sara­gossa, va fer l'intent de mar­xar de la gespa de La Roma­reda. La inter­venció de l'àrbi­tre i dels matei­xos juga­dors locals va evi­tar que final­ment el came­runès aban­donés el par­tit. Un altre fut­bo­lista que coneix bé aquesta sen­sació és Boa­teng. Quan encara era juga­dor mila­nista es va plan­tar en mig d'un par­tit amistós entre crits que imi­ta­ven el soroll d'un mico. Una situ­ació que el ghanès no estava dis­po­sat a aguan­tar. Els matei­xos ultres del Zenit es van mani­fes­tar con­tra els fit­xat­ges de Hulk i Wit­sel per l'equip de Sant Peters­burg. Afi­ci­o­nats que dis­cri­mi­nen els seus pro­pis juga­dors, com­prats a cop de talo­nari, pel color de la pell. Aquest tipus de segui­dors que té el fut­bol com a pre­text per exhi­bir la seva mala edu­cació, acos­tuma a refu­giar-se en l'ano­ni­mat que atorga la mul­ti­tud. Covards ama­gats. Diu­menge pas­sat, al Madri­gal es va viure una altra escena de caire racista. Alves, acos­tu­mat a rebre trac­tes hos­tils, va veure com un afi­ci­o­nat gro­guet, li va llançar un plàtan en evi­dent clau vexatòria. El bra­si­ler, lluny de sen­tir-se ofès, va pro­ta­go­nit­zar una de les reac­ci­ons de l'any: va donar una mos­se­gada a la fruita i va con­ti­nuar com si res. Un sim­ple gest que va dei­xar en evidència tots aquells que uti­lit­zen el color de la pell per inten­tar ofen­dre. Aquest tipus de com­por­ta­ment no només és covard; a més és ridícul perquè cap negre es vol tor­nar blanc. Malau­ra­da­ment, als esta­dis de fut­bol gai­rebé tot s'hi val. Fins i tot les històries de crits racis­tes, plàtans i mala edu­cació.