Quina merda! No ho dic jo, ho ha dit Javier Aguirre, l'entrenador de l'Espanyol. I en dir-ho no ho feia referint-se al clima de sentiments a flor de pell d'aquests dies en el món del futbol. Va ser la reacció en calent a l'espectacle que havia donat el seu equip a l'estadi de Cornellà-el Prat. Un ja no sap si al mexicà els esdeveniments, els resultats i les actituds del seus jugadors l'agafen desprevingut o, com ja s'ha dit altres vegades, ja té fetes les maletes. En una cosa sí que té raó l'entrenador: a aquest club, a aquest equip, no hi ha per on agafar-lo. S'ha passat per tots els estats d'ànims sense cap base. Ni per tenir-los a dalt de tot, ni per no voler sortir de casa. Un resultat qualsevol, ben acompanyat dels resultats d'altri, ha fet voleiar les campanes d'Europa, però la setmana següent s'ha perdut a casa contra un equip dels de baix i tots desesperats pel neguit de la possibilitat d'anar-se'n a segona. Ara mateix, estic convençut que, des de fa cinc jornades, els únics que deuen haver fet números i conjectures són els jugadors. Haver aconseguit en tot aquest temps un punt de quinze sembla que ho demostra. Amb la feina de la permanència feta (l'Espanyol només baixaria si hi hagués una concatenació de tal magnitud que es posarien en dubte els sistemes de càlcul de probabilitats i la llei dels grans números) i el somni europeu desfet com una bombolla de sabó és fàcil pensar que la tensió, l'exigència i fins hi tot la responsabilitat (per no dir la professionalitat) hagi disminuït en els jugadors. És ben curiós: si s'hagués guanyat diumenge ara ja es faria balanç de la temporada, es parlaria de renovar la plantilla, de la continuïtat de l'entrenador... i no. És a dir un partit que no hauria d'haver tingut cap transcendència, ni perdent, ha acabat en un guirigall al club preocupant. Sí, preocupant perquè és en aquestes situacions que es pot calibrar on és el projecte de club, on són les prioritats de futur, on sol els dirigents amb personalitat.