Ara que sabem que l'Atlético de Madrid serà el rival del Real Madrid en la final de la Champions, fem un repàs a les coses clares que ens ha deixat l'actualitat: 1) Que per sortir de la situació actual del joc engavanyat del Barça, Guardiola no ens seria útil. 2) Que en homenatge a Vujadin Boskov per aquella elementalitat de “futbol és futbol”, cal recordar que fa unes quantes jornades, a aquest Madrid superstar, el Barça de Martino el va guanyar al Bernabéu 4-3 i que els blancs van guanyar, justet, la final de la copa 2-1. 3) Que en el partit contra el Vila-real vam descobrir la manera d'aprofitar les nombroses centrades de Dani Alves: en comptes de centrar-les cap a un baixet o un davanter centre inexistent, xutar-les fort al cos, a les cames o al cap dels defenses contraris. Són bons rematadors. 5) Que els extrems del Barça són ara mateix Pedro i Tello, amb un Cesc eficacíssim, un cop entra com a revulsiu. I 6) Que hem d'aprendre a hores d'ara d'Ancelotti, que sense perdre mai la correcció ha sabut crear un patró de joc clar, senzill i eficaç i que quan els teòrics suplents surten –Carvajal, Varane, Casemiro, Coentrão, Morata, Isco...– segueixen jugant la mar de bé.

L'actualitat també em fa entrar en el fenomen de la repercussió que tenen les trajectòries interrompudes. En aquest cas, no em refereixo a l'esport (?) de la cacera d'aus definida, em sembla per Gómez de la Serna, com el plaer d'interrompre una trajectòria, sinó a les morts prematures. La societat no les accepta i s'indigna, i per això s'aboca i fa pinya quan n'hi ha una de mediàtica i s'hi pot identificar. Ho proven, al futbol, tres casos recents: el del jugador de l'Espanyol Dani Jarque, el del jugador del Sevilla Antonio Puerta i ara el de l'exentrenador del Barça Tito Vilanova. Tots ells tenien virtuts i vàlues personals provades, però si el seu decés s'hagués produït en el marc laboral, per exemple, d'una empresa de transports, no hauria transcendit del cercle íntim dels que els coneixien. Com que formaven part d'un aparador mediàtic com el futbol tothom, en diferent mesura, ha pogut projectar-s'hi o identificar-s'hi. En el cas de Vilanova, com que no ha sigut una mort sobtada sinó fins a un cert punt possible o previsible i per una malaltia tan difosa, hem pogut reviure el procés ja sofert per parents i amics, la qual cosa fa que la seva lluita hagi pogut estar tan seguida i tan compresa. La tenacitat amb què ha afrontat la malaltia ens feia esperar el miracle que, en aquest cas, no ha arribat.

Quan una persona popular esdevé exemple, com Vilanova, cada dia que passa després de la seva desaparició et va nodrint de memòries, dades, reflexions i fa la sensació que el coneixement d'aquella persona no s'acaba. De Tito es pot pensar que si entrenant un equip cadet del Barça es va trobar amb Messi i companyia i aquest fet li va donar una autoritat sobre aquests jugadors, encara n'hi hauria donat més si hagués continuat més anys i això hauria estat beneficiós per al club. També, com explicava Rexach, la qualitat que tenia de saber trobar solucions en un partit, quan el joc no acabava de funcionar bé –recordem aquelles consultes amb Guardiola i després amb Roura quan planejaven algun canvi–, s'ha trobat realment a faltar. Hi podríem afegir, els que l'havíem vist jugar poc i a través de les filmacions que ens donen ara, la sorpresa per la seva rara habilitat per tirar les faltes.

En tots aquests adéus funeraris als camps de futbol, d'altra banda impressionants pels minuts de silenci i el capteniment meditatiu dels jugadors al camp, veiem com s'ha consolidat El cant dels ocells, que era un villancet nadalenc més aviat festiu i que si llegiu el text no deixa de ser un homenatge de la natura alada al naixement del nen Jesús. Pau Casals, en el seu exili, li va accentuar el to melancòlic en convertir-lo en un cant d'evocació i enyorança de la pàtria llunyana. Ara, l'acceptació popular l'ha convertit en un cant present en una gran part de les cerimònies fúnebres. Ja se sap que les obres, quan surten de la mà del seu autor, tenen vida pròpia. Recosint-ho, podríem imaginar que l'ànima és un ocell que canta en el seu vol cap a l'eternitat. Seria una conciliació de l'ús present amb el seu origen.