Per tal de valorar el present amb garanties, prenem situacions anàlogues del passat i establim una relació lògica que ens dóna esperances per creure. Aquests darrers dies he escoltat perplex la comparació de la conjuntura d'aquest Barça amb el que va prendre Guardiola la pretemporada del triplet. Res a veure. Guardiola va agafar una generació de futbolistes colossals fets a casa –Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta i Messi– que anhelaven veure's protagonistes d'una etapa fastuosa i que van ser enriquits per la promoció xocant de Pedro i Busquets, els fitxatges oportuns de Piqué i Alves i un grapat de professionals antològics que cercaven aspiracions personals de diversa naturalesa: Touré, Keita, Abidal, Eto'o, i Henry. Aquest grup tenia qualitat per ser la columna vertebral inamovible d'un equip guanyador i, sobretot, volia ser-ho. Ara estem molt pitjor. D'aquests jugadors en tenim quatre d'aprofitables per a un futur immediat, i més enllà de Neymar i Alba, no en veus cap altre capaç de ser puntal. Dit d'una altra manera, has de sortir a fitxar hipotètics pilars per refer un equip esgotat de si mateix, i per tant, a banda de perdre el component d'identificació amb la institució, corres el risc que algunes incorporacions no resolguin el canvi generacional als espais medul·lars de la plantilla. És a dir, Zubizarreta ha de fitxar amb uns mesos el mateix nombre de jugadors que ha incorporat des de la seva arriba al club, i procurar encertar-los gairebé tots. No sé si és el mal record que té de la tornada d'Atenes el 94, i el fracàs de les decisions que va prendre Cruyff en aquell vol, però ara es divisa més que mai l'error de no moure fitxes per glòries pretèrites que maquillen penúries presents. En fi, ens il·lusionarem molt amb les cares noves que ens durà l'estiu, donarem suport a l'equip fins al final (o això hauríem de fer), però per si de cas, ja he comprat una cantimplora que preserva la fredor durant dies, un grapat de llaunes de conserva, i una reedició dels Evangelis per vèncer la buidor de les tardes dominicals. Mai se sap, la travessia pel desert pot ser més prolongada i feixuga del que esperem.