Des de la banqueta on mesos abans de seure com a entrenador s'hi va retratar com a turista, Gerardo Martino ha descobert que conduir el Barça no és tan senzill com gaudir a primera fila d'allò que des de la distància admirava. Cal entomar incendis, liderar un discurs col·lectiu que engresqui i engreixar cada dia una màquina que no va sola, sinó amb esforç. Pep Guardiola sempre va contextualitzar els èxits del millor Barça de la història en un treball de club que parteix de tenir clar com es vol jugar i d'educar els jugadors en l'estil de futbol que el Barça enguany no ha fet, el mateix futbol que el tècnic de Santpedor ha volgut importar al Bayern. S'han passejat en la Bundesliga, però alguna cosa ens podíem ensumar de la desfeta amb el Madrid quan a Munic no estan cofois amb el futbol que veuen, molt diferent al que tant històricament com en els últims anys ha donat grans resultats al club bavarès. Tal com aquí podem dir que un bon home com el Tata no ha entès res del Barça, allà tenen motius per dir que un gran tècnic com el Pep no ha entès gran cosa del Bayern.

Persones poc avesades al futbol es pregunten per què les manifestacions de dol per Tito Vilanova han estat tan nombroses i sentides, si al capdavall només va ser un any al capdavant de l'equip. Entre mil maneres d'explicar-ho, hi ha la del paper referencial que el seu llegat tindrà en la història del club. Va mantenir el Barça en una excel·lència que, més enllà de la lliga dels cent punts, guanya valor pel contrast amb l'excel·lència que ni el seu mestre Guardiola ha pogut traslladar del tot a Munic, ni el seu successor ha sabut continuar aquí. Passaran els anys, parlarem de canvis, i en el debat sobre a qui confiar l'encàrrec de pilotar la nau, serà omnipresent la memòria de Tito, etern per sempre com a símbol de l'essència del barcelonisme i d'un model futbolístic que ni s'importa ni s'exporta; es fa a casa i creix de baix a dalt.