Sortosament la capacitat competitiva no es compra. S'entrena, es treballa, s'ambiciona. Sortosament la capacitat de lideratge, tampoc. Es té, es perfecciona i es poleix al servei del col·lectiu. Em sedueixen aquells líders capaços d'igualar duels desequilibrats per potencials extraesportius amb el manual de la credibilitat guanyada a pols. Entrenadors com El Cholo Simeone i Guillem Cabestany fent d'alquimistes de grups cohesionats fins a portar-los molt més enllà del que raonablement seria objectiu demanar-los. Tothom es pregunta quina és la fórmula. Primera opció de resposta, de Larry Bird: “Es curiós, com més ens entrenem, més sort tenim.” Segona opció: al vestidor del Vendrell, Guillem Cabestany hi ha col·locat quatre conceptes perquè els seus jugadors recordin quins són els ingredients principals de la recepta: humilitat, treball, cohesió i ambició. I tercera opció. Simeone, en una entrevista a Jot Down, descriu així la seva relació amb els jugadors. “Els he de convèncer d'on és el rumb. Autoritat, no.” En les tres respostes hi ha un comú denominador. La cultura de l'esforç, farcida de talent però cimentada amb la gota malaia del treball meticulós i disciplinat. Només així l'Atlético ha pogut fer claudicar equips com el Barça i el Chelsea i foragitar la fama de pupes per convertir-se en un equip molt fiable. Només així el Vendrell jugarà per primer cop en la història una final four d'hoquei sobre patins, i en el camí ha aixecat dues copes del Rei i una de la CERS. El Cholo Simeone i Guillem Casbestany, a banda de dos excel·lents entrenadors, són dos arquitectes de grups humans. L'experiència com a jugadors els ha donat un plus. Tots dos van triomfar (tenen títols importants), però cap ho va fer com a actor protagonista. Van arribar-hi amb més percentatge de treball que de talent. I això els fa creïbles quan prediquen amb l'exemple. Sortosament hi són. Amb lideratge i passió. Tossudament alçats com a referents.