El Real i l'Atlético de Madrid jugaran la final de la lliga de campions dissabte 23 de maig. Una festassa. Qui hi vagi que ho disfruti: és un partit únic. En aquesta línia, aprofitem per debatre sobre estils i sobre les perilloses modes que s'implanten quan es fa seguidisme del que venç pel simple fet que ha aixecat el trofeu. Abans era el futbol estètic del Barça i ara, vés a saber, el de contraatac del Real Madrid o el del treball solidari i físic de l'Atlético. Ja veurem. En realitat és una qüestió de saber què vols ser de gran, de gust a l'hora de decidir i d'intel·ligència per aplicar allò que hagis resolt. El que és important és dotar-se d'identitat, desenvolupar-la i millorar-la. I tenir clar que res és perquè sí, que tot costa molt.

Tinc un amic, entrenador de futbol, que sempre em diu que gràcies a Pep Guardiola el seu equip, que no utilitza un futbol de toc, possessió i estètica (tot i que li agrada molt), no ha parat de guanyar. Com molts dels entrenadors rivals si el fan servir i arrisquen en la sortida de la pilota, per explicar algun detall, encaixen gols infantils a la mínima pressió ben feta. “Tenen bon gust”, em diu fent referència als seus col·legues, “però no saben com aplicar el mètode i acaben derrotats i desenganyats perquè no guanyen”. El debat al voltant de la figura de Pep Guardiola, ara mateix, gira per aquí. El 0-4 del Bayern de Munic contra el Real Madrid en les semifinals de la lliga de campions d'aquesta setmana ha provocat una reacció en cadena de gent de diversos àmbits (els professionals del futbol tot això ja ho tenen superat) apostant pel final de cicle d'una manera d'entendre el futbol i l'inici del següent, és clar, basat en l'estil de joc del Real Madrid. (Bé, gira al voltant d'aquest debat i del que alguns han encetat contra la figura personal de Pep Guardiola, objectiu de la mediocritat que barreja aspectes personals i professionals i tira d'inútils revenges que només produeixen mal de panxa. Tanta bilis acumulada no por ser bona).

Tornem-hi. Els dos estils, el de toc i el de córrer i també totes les altres fórmules existents, serveixen si estan ben fetes, si l'entrenador és capaç que el seu missatge arribi al jugador i aquest l'executi amb decisió i encert. Així va guanyar el Barça de Guardiola i l'Inter de Mourinho, equips ben diferents però convençuts del que calia fer en cada instant, i així guanyen ara el Madrid d'Ancelotti i l'Atlético de Simeone.

I per què no guanya el Barcelona del Tata Martino? Perquè els jugadors no s'han cregut el seu discurs i com a conseqüència del descrèdit i el xoc d'idees entre la banqueta i el terreny de joc han abaixat els braços quan s'han trobat la primera dificultat. La lliçó és tan gran que els responsables barcelonistes de la renovació de l'equip (Josep Maria Bartomeu i Andoni Zubizarreta –no hi ha ningú més–) no poden fallar en el que és essencial. De moment, com a mínim, és segur que el president no apareixerà amb un entrenador sota el braç (com va fer Sandro Rosell) per salvar la pàtria. Luis Enrique? L'any passat, abans de l'invent Martino, ja era el número u de la llista i, per tant, té lògica que Zubizarreta segueixi tenint-lo en consideració. I si és un altre, endavant, però que tingui les idees clares i que els jugadors els les comprin. I ja sabem que a can Barça el tipus d'idees que compren els futbolistes tenen a veure amb una manera de jugar que no fa gaire va convertir el club en la referència mundial.

Tot i les traves permanents, no claudicarem. Ja ho hem fet massa vegades. Tenim pressa. Espavileu.