Els invents i l'estil

El Real i l'Atlético de Madrid juga­ran la final de la lliga de cam­pi­ons dis­sabte 23 de maig. Una fes­tassa. Qui hi vagi que ho dis­fruti: és un par­tit únic. En aquesta línia, apro­fi­tem per deba­tre sobre estils i sobre les peri­llo­ses modes que s'implan­ten quan es fa segui­disme del que venç pel sim­ple fet que ha aixe­cat el tro­feu. Abans era el fut­bol estètic del Barça i ara, vés a saber, el de con­tra­a­tac del Real Madrid o el del tre­ball soli­dari i físic de l'Atlético. Ja veu­rem. En rea­li­tat és una qüestió de saber què vols ser de gran, de gust a l'hora de deci­dir i d'intel·ligència per apli­car allò que hagis resolt. El que és impor­tant és dotar-se d'iden­ti­tat, desen­vo­lu­par-la i millo­rar-la. I tenir clar que res és perquè sí, que tot costa molt.

Tinc un amic, entre­na­dor de fut­bol, que sem­pre em diu que gràcies a Pep Guar­di­ola el seu equip, que no uti­litza un fut­bol de toc, pos­sessió i estètica (tot i que li agrada molt), no ha parat de gua­nyar. Com molts dels entre­na­dors rivals si el fan ser­vir i arris­quen en la sor­tida de la pilota, per expli­car algun detall, encai­xen gols infan­tils a la mínima pressió ben feta. “Tenen bon gust”, em diu fent referència als seus col·legues, “però no saben com apli­car el mètode i aca­ben der­ro­tats i desen­ga­nyats perquè no gua­nyen”. El debat al vol­tant de la figura de Pep Guar­di­ola, ara mateix, gira per aquí. El 0-4 del Bayern de Munic con­tra el Real Madrid en les semi­fi­nals de la lliga de cam­pi­ons d'aquesta set­mana ha pro­vo­cat una reacció en cadena de gent de diver­sos àmbits (els pro­fes­si­o­nals del fut­bol tot això ja ho tenen superat) apos­tant pel final de cicle d'una manera d'enten­dre el fut­bol i l'inici del següent, és clar, basat en l'estil de joc del Real Madrid. (Bé, gira al vol­tant d'aquest debat i del que alguns han ence­tat con­tra la figura per­so­nal de Pep Guar­di­ola, objec­tiu de la medi­o­cri­tat que bar­reja aspec­tes per­so­nals i pro­fes­si­o­nals i tira d'inútils reven­ges que només pro­du­ei­xen mal de panxa. Tanta bilis acu­mu­lada no por ser bona).

Tor­nem-hi. Els dos estils, el de toc i el de córrer i també totes les altres fórmu­les exis­tents, ser­vei­xen si estan ben fetes, si l'entre­na­dor és capaç que el seu mis­satge arribi al juga­dor i aquest l'exe­cuti amb decisió i encert. Així va gua­nyar el Barça de Guar­di­ola i l'Inter de Mou­rinho, equips ben dife­rents però con­vençuts del que calia fer en cada ins­tant, i així gua­nyen ara el Madrid d'Ance­lotti i l'Atlético de Sime­one.

I per què no gua­nya el Bar­ce­lona del Tata Mar­tino? Perquè els juga­dors no s'han cre­gut el seu dis­curs i com a con­seqüència del descrèdit i el xoc d'idees entre la ban­queta i el ter­reny de joc han abai­xat els braços quan s'han tro­bat la pri­mera difi­cul­tat. La lliçó és tan gran que els res­pon­sa­bles bar­ce­lo­nis­tes de la reno­vació de l'equip (Josep Maria Bar­to­meu i Andoni Zubi­zar­reta –no hi ha ningú més–) no poden fallar en el que és essen­cial. De moment, com a mínim, és segur que el pre­si­dent no apa­rei­xerà amb un entre­na­dor sota el braç (com va fer San­dro Rosell) per sal­var la pàtria. Luis Enri­que? L'any pas­sat, abans de l'invent Mar­tino, ja era el número u de la llista i, per tant, té lògica que Zubi­zar­reta segueixi tenint-lo en con­si­de­ració. I si és un altre, enda­vant, però que tin­gui les idees clares i que els juga­dors els les com­prin. I ja sabem que a can Barça el tipus d'idees que com­pren els fut­bo­lis­tes tenen a veure amb una manera de jugar que no fa gaire va con­ver­tir el club en la referència mun­dial.

Tot i les tra­ves per­ma­nents, no clau­di­ca­rem. Ja ho hem fet massa vega­des. Tenim pressa. Espa­vi­leu.