Una setmana inoblidable
Amb tot el que ha passat i s'ha dit aquesta última setmana, n'hi hauria per haver-ne escrit un article cada dia o per tenir una reserva de temes que podria durar unes quantes setmanes, si no fos que continuaran passant més coses per comentar i, sobretot, que vivim en un món en què tot es fa efímer, immediatament caduc a través dels mitjans de comunicació, creadors i a la vegada víctimes de tantes urgències. Bé, doncs, de què es pot parlar entre tantes coses de les quals podríem fer-ho? De l'estranyesa que ha pogut causar el funeral dedicat a Tito Vilanova a la catedral de Barcelona amb l'ofici de jerarques de l'Església i l'assistència de polítics i de la plana major del barcelonisme del passat i del present? De certes fotografies publicades que difuminaven alguns jugadors barcelonistes per mostrar els ulls plorosos de Messi en el funeral? Del fet que les càmeres de televisió buscaven la tristesa dels rostres per convertir el dolor en un espectacle emotiu? De com els aplaudiments als morts van imposant-se al minut de silenci en alguns camps de futbol? Del fet que també aplaudia (o potser era a Boskov?) l'home seriós que va posar-li el dit a l'ull a Vilanova? Del fet que, en una entrevista de TV3 a la zona mixta, Guardiola va ser incapaç de felicitar els atletes del Real Madrid (si s'havia perdut és perquè el seu equip havia jugat malament) i després d'un “s'ho mereixia” va marxar ràpidament quan el periodista va preguntar-li què li havia semblat el funeral en memòria de Tito celebrat a la catedral de Barcelona? I és així que tornem a la primera de les preguntes formulades. És clar que l'exentrenador, un dels principals artífexs del gran Barça de les últimes temporades, es mereixia el reconeixement públic, com ara el memorial que va tenir lloc al Camp Nou. Però també la solemnitat oficial, protocol·lària, pomposa i exhibicionista de l'acte catedralici?
D'altra banda, amb relació a Pep Guardiola i la desfeta del Bayern en la semifinal de Champions contra el Madrid, hi ha molt a pensar. Circula la pressa malintencionada a ridiculitzar i fins i tot enterrar una concepció del futbol basada en la possessió de la pilota, però és evident que aquesta manera de jugar (que mai he considerat la millor possible d'una manera essencial, però sí la que m'ha procurat les més grans experiències estètiques a nivell futbolístic) necessita unes condicions excepcionals per realitzar-se plenament i, per què no dir-ho, amb l'eficàcia que procura sentit. Aquesta excepcionalitat va exemplificar-la el Barça en els primers anys de Guardiola i Tito Vilanova, amb uns jugadors en plena forma formats en tal concepció futbolística. Però, sense unes condicions excepcionals, la idea es materialitza de manera plana i previsible, de manera que la possessió es converteix en un exercici estèril. Pot transportar-se aquesta concepció a un equip alemany? Potser sí, però hi ha d'haver per força un cert conflicte quan bona part dels jugadors han estat formats en una altra idea (i pràctica) futbolística que, a més, havien arribat a expressar d'una manera culminant. Aquesta és de l'única manera possible que pot jugar el Barça? Potser no, però s'ha vist que el pragmatisme (posem-hi el d'alguns partits de la fugaç etapa del Tata) provoca reticències i nostàlgies en el barcelonisme. Tanmateix, encara que diguin que està inscrita en l'ADN barcelonista, la podrà utilitzar Luis Enrique (que no és dels que s'hi han format i l'han practicat més) en el projecte de renovació que d'aquí un temps tindrà entre mans?
Tindrem temps de parlar de la contractació de Luis Enrique i, bandejant la caducitat al·ludida d'altres temes ja esbossats i aparcats, no voldria acabar sense referir-me al fet que, davant del fracàs del Bayern, un comentarista de TV3 va mostrar-se afligit perquè considera que Guardiola és un representant de Catalunya al món. Per favor... A mi em sembla que Guardiola representa els seus interessos i prou. No tinc més espai, però hi ha maneres d'entendre el nacionalisme que em semblen penoses. À suivre.
La postdata és que el Getafe acaba d'empatar: adéu definitiu a la lliga.