Per parar bojos
No fer la feina i esperar que te la facin no és gens aconsellable. Entre altres coses perquè sempre és millor vèncer que no pas que et deixin guanyar. Però quan hi ha un tercer en discòrdia que es pot aprofitar de la teva inoperància per manllevar els regals del rival i emportar-se ell el gat a l'aigua, la qüestió ja voreja el despropòsit. Si aquest tercer en discòrdia és el teu etern rival i no saps estar a l'altura de les circumstàncies cal parlar obertament de paroxisme. Això és el que ha fet el Barça. Que la lliga feia temps que estava costa amunt per als blaugrana era una realitat. Que quedava una escletxa en les jornades que restaven per disputar era una esperança. Que l'Atlético caigui contra el Llevant –l'única eufòria blaugrana que hem vist últimament– i encengui la lliga no té preu. Però que prèviament el Barça perdi una oportunitat com aquesta de posar-se a roda en la lliga i d'acabar donant la sorpresa en una nefasta temporada com l'actual, i que això esdevingui contra un fluix Getafe i amb un gol en l'últim minut que t'empata el partit i et pren dos punts decisius és simplement abonar-se a la tortura psicològica.
Per molt que interiorment els culers hagin donat ja per perduda la temporada, a ningú se li escapa que la recta final d'aquest curs serà de bogeria. Perquè el d'ahir de l'Atlético és un regal enverinat per als blaugrana després de l'empat contra el Getafe. No només per la ràbia que fa perdre una oportunitat d'or. Això és per plorar, com va demostrar el directiu del Barça Jordi Moix a la llotja del Camp Nou, sinó perquè un cop assumida la pèrdua de la lliga, la convicció dels culers era que fer el passadís als de Simeone en l'últim partit al Camp Nou representava el mal menor. Una bona amiga m'explicava el cap de setmana que el seu avi, un senyor venerable de profundes conviccions religioses catòliques, però també de profunda vocació barcelonista malgrat el seu posat immutable, la va renyar de petita per voler fer una gràcia i dir-li que anava a missa a pregar pel Barça. I l'home li va deixar clar amb rectitud que pel Barça no es prega a Déu perquè Nostre Senyor té coses més importants a fer. Esperem que el bon avi s'equivoqués, perquè ara toca agafar la calculadora, i esperar els resultats del Real Madrid encomanats a totes les relíquies de la religió blaugrana, resant a sant Kubala –ja que sant Pep tampoc passa el millor moment– i fer peticions a la Mare de Déu de la Misericòrdia perquè aquesta tortura s'acabi tan aviat com sigui possible i a ser possible, pel mateix preu, amb miracle inclòs.
Si el Real Madrid no falla cap partit ens podem trobar amb un triplet com una casa que enfonsarà el barcelonisme en la més absoluta misèria davant la prepotència blanca. Però si els blancs perden tres punts, tenint en compte que encara ha de jugar un matx extra contra el Valladolid, el Barça, sorprenentment, podria encara dependre d'ell mateix per guanyar la lliga. Ara bé, si perd algun punt però no els suficients, el darrer partit al Camp Nou pot ser simplement el calvari definitiu. Perquè ho sento molt, però d'aquest Barça no me'n fio. I aquests són capaços de fer en l'última jornada allò que no han sabut fer en tot el curs, guanyar l'Atlético del Madrid i regalar la lliga a l'etern rival. El que deia, per parar bojos!