Resulta indignant la deixadesa en tots els nivells amb la qual fa tota la sensació que el Barça afronta aquest final de curs. Ens ressusciten i a nosaltres sembla que ens faci peresa. Senyors: una ensopegada més dels nostres molestos veïns del sud i tornarem a dependre de nosaltres mateixos per guanyar la lliga! Sembla increïble! Tan increïble com veure Zubizarreta reunint-se amb Luis Enrique davant les càmeres de televisió... Es pot ser més matusser? En quines mans estem!

I això que, arribats a aquest punt, ja no constituiria cap sorpresa monumental –si els àrbitres no acudeixen al rescat– que el Madrid ensopegués a Valladolid aquest vespre –amb l'equip local jugant-se el descens– o a Vigo diumenge contra el Celta del nostre proper entrenador. Però que aquest Barça, que sembla que ha dimitit de tot, com van deixar clar els mateixos jugadors amb les seves declaracions després del penós empat contra el Getafe i amb el seu entrenador al capdavant (un home honest, però absolutament superat i amb unes ganes indissimulables de tocar el dos), estigui en disposició de fer el que des de fa uns quants partits no ha estat capaç, això que els analistes en diuen competir, és el que sembla més improbable, a dia d'avui.

De tot el que es va dir després que Lafita ens marqués un gol que avergonyiria un equip d'infantils, em van cridar profundament l'atenció les paraules de Sergio Busquets (que, sigui dit de passada, amb Piqué, Iniesta i –per descomptat– Messi, haurien de ser al meu modest parer els únics intocables –per edat i capacitats– i la columna vertebral del nou equip): “Hem comès errors que no són propis de professionals.” Són duríssimes i delaten l'estat de les coses.

De cara al partit d'Elx tornarem a fer càbales: que si posar Cesc ja d'entrada, que si sortir amb els quatre creatius o si apostar per un joc més directe...; en fi, el bla, bla, bla que ens ha ocupat durant tota la campanya. Francament, a l'hora de decidir els onze que han de defensar l'escut al Baix Vinalopó, se m'acut el que, segons explica la llegenda, va fer en una ocasió l'entrenador d'un equip modest que es jugava el descens de categoria en l'últim partit del campionat. En el moment de cantar l'alineació, l'home va mirar els ulls a cadascun dels setze o disset jugadors que estaven asseguts, amb el cap cot, al seu voltant al vestidor: “Senyors, qui de vostès estigui disposat a deixar-se la pell per guanyar aquest partit que s'aixequi; però pensin-s'ho bé abans de moure el cul, perquè sobre qui avui no es jugui la cama en cada jugada, li caurà damunt tota la meva ira.” Es veu que l'home feia por. S'explica, que entre els onze que es van aixecar, i que van jugar, n'hi havia que no eren dels més capaços. El partit va ser dramàtic i en desconec el resultat; aquell equip potser va guanyar o potser va perdre, però la història s'acaba així: “Senyors, avui vostès s'han comportat com professionals autèntics; i no tinc res més a dir.” Doncs, això mateix.