L'Olot va aconseguir el 27 d'abril la permanència matemàtica a segona B. El conjunt garrotxí va vèncer l'Huracán de València amb dos gols de penal en els darrers minuts del matx que li van servir per remuntar un 1-2 i provocar una explosió d'alegria entre els 1.400 aficionats presents al municipal. La campanya vinent, els olotins competiran tot just per segona vegada en la seva història en una categoria amb un elevat grau de competitivitat que exigeix a qualsevol club tenir els màxims recursos a l'abast. Fins aquí, segurament no hauran apreciat res de l'altre món, però els asseguro que rere aquesta entitat aparentment modesta, però carregada d'ambició, hi ha un grup de persones que sostenen el club, que el fan caminar i que el projecten arreu. Un grup de gent normal que diposita el seu poc temps lliure a treballar per una entitat que després d'uns anys adormida, i amb poca trempera entre la població de la demarcació, per fi ha despertat. A Olot no estan per romanços. En una ciutat d'uns 35.000 habitants, l'entitat presidida per Joan Agustí ha superat aquesta temporada el llistó dels 1.200 socis, una xifra gens menyspreable –tot i que en volen més– en una categoria en què cada jornada els camps es buiden més. Cada partit al municipal és una festa. Conscients del que costa arribar on es troben en l'actualitat, no hi ha un enfrontament en què no senti com algú diferent del públic recorda els anys d'ostracisme per la territorial o lloa el comportament, el sacrifici i la humilitat de jugadors com Abel Solé, Roger Vidal i Jordi Freixa, entre d'altres, que van socórrer i no van dubtar a recular diverses categories per posicionar el club des de la primera regional a l'actual segona B. El sentiment de pertinença de la majoria de jugadors de la demarcació és essencial en qualsevol club de futbol, i és que només aquests futbolistes són els que poden transmetre els verdaders valors i la història de l'escut.

Deia que a Olot no estan per romanços ja que, segons paraules del seu president, sempre crític amb la federació de futbol, la segona B ha de ser una categoria pont cap al futbol professional. Algú es posarà les mans al cap, però qui realment coneix la realitat que viuen els clubs d'aquesta categoria, desfasada i un pou econòmic per a tots, empeny un club amb un mínim d'ambició i un projecte solidificat, amb l'esforç i el treball de molts anys, a pensar a fer el salt a segona A, al futbol professional. No calen projectes faraònics, no cal endeutar-se o jugar a una ruleta russa que a alguns clubs els ha permès ressuscitar. El que cal i té l'Olot és una massa social que dóna suport, socis que paguen quotes a uns preus raonables i viables per a totes les parts implicades, que fomenta i presta atenció al futbol de base, a més de prometre als futbolistes, el cobrament de les seves nòmines, una premissa que sembla bàsica però que poques entitats compleixen. A la Garrotxa encara no han acabat la temporada –queda un partit, diumenge, contra el Prat–, però ja esperen amb ànsia el curs que ve. Les emocions i les il·lusions olotines, sense sostre, permeten pensar que la confecció de la plantilla serà potent i que els objectius, tot i competir contra altres monstres amb pressupostos fora d'òrbita, no tindran res a veure amb els d'aquesta campanya. Atenció amb l'Olot! Esteu avisats.