Els èxits de les seccions professionals combinats amb les desgràcies del futbol em recorden les èpoques de Núñez. Totes quatre han arribat a les respectives finals a quatre europees i encara aspiren a sumar els quatre títols continentals per primera vegada en la seva història. Va obrir foc el futbol sala revenjant la derrota del 2013, i el cap de setmana passat el Palau Blaugrana va ser testimoni de la reconquesta de l'equip d'hoquei sobre patins, que va haver d'afrontar la semifinal contra el seu botxí del curs passat i que no aixecava la copa des del 2010. Van veure la final 4.700 espectadors, tota una fita en aquest esport molt arrelat a les nostres poblacions i ciutats petites i que ha tingut sempre problemes per ubicar-se als grans escenaris.

No va ser gens fàcil. Tret del Moritz Vendrell, que va arribar a la cita amb un nivell físic inferior al dels altres tres contendents, tant el Benfica en el primer partit com el Porto en la final van plantar cara, i de quina manera. Certament, el Barça podria perdre en qualsevol moment contra aquests dos equips portuguesos i això revalora el títol. La vella guàrdia lusitana ja és història i això es va poder comprovar amb la poca incidència que va tenir en el joc del Porto el veterà Reinaldo Ventura, alma mater fins fa quatre dies. Amb jugadors com Jorge Silva, Moreira, Caio, Vítor Hugo, el sorprenent jove Hélder Nunes, una estrella emergent, però alhora una realitat que pot marcar una època, i la gran actuació del porter català Edo, el Porto és un equip temible que ja havia derrotat el Barça 6-2 en la fase de grups, tot i que després va encaixar un 7-0 al Palau. Del Benfica, si fa o no fa el mateix. A tall d'exemple il·lustratiu: el jove de 21 anys que va sortir al final de la rotació quan quedaven dos minuts en la semifinal, Miguel Rocha, és boníssim. I gairebé no va jugar. En aquest cas, el veterà argentí i exblaugrana Carlos López segueix donant guerra i amb Trabal sota els pals, els de Lisboa, campions el 2013, han millorat.

El que vull dir és que el fet que el Barça perdés la lliga europea del 2013 caient en els penals contra el Benfica a Porto és una circumstància perfectament repetible en aquest nou ordre internacional en què aquests dos conjunts han igualat forces amb el club català. Una altra cosa són els italians, que cada any s'intercanvien jugadors i que tenen rotacions molt curtes –mantenen toies de 40 i 50 anys amb molts minuts en pista– que els fan estar en un nivell inferior, encara que el Valdagno, eliminat pel Vendrell en els quarts, en seria l'excepció.

Crec, per tant, que el Barça té alguns dels millors jugadors del món, però no tots. Per això, la preparació física i mental, el treball tàctic i jugar com un bloc com ha fet el conjunt de Ricard Muñoz en aquesta final a quatre són valors indispensables per triomfar a Europa tal com estan ara les coses. Igual que passa en el futbol.