Que la caverna mediàtica de l'equip de futbol que va ser icona de la dictadura mai ha sabut perdre ja ho sabíem. Durant els darrers anys sempre va posar en dubte les victòries del FC Barcelona. Quan no eren els àrbitres, era el villarato; i en les competicions internacionals, la FIFA. En resum, excuses de mal perdedor. Ara hem vist que tampoc saben guanyar. Curiosament, a pesar de la contundent victòria a domicili (0 a 4) del Real Madrid contra el Bayern de Munic, els principals protagonistes de les tertúlies futbolístiques de Madrid no han estat els jugadors blancs, ni el seu entrenador, un Ancelotti que va fer un plantejament tàctic que va esborrar el rival del camp, sinó, ves per on, Josep Guardiola, amb projecció blaugrana, com si fos el Barça el que hagués perdut el partit.

En definitiva, al “fi de cicle” del Barça que pregonen sense èxit des de fa gairebé una dècada hi afegeixen ara la “fi de l'estil Guardiola”, és a dir, el futbol de control, de possessió, de tocar la pilota, el tiqui-taca. Aquests profetes del futbol ho fien tot al resultat negatiu del Bayern en les semifinals. Oblidant, però, dos principis que ja va enunciar Johan Cruyff i que són tan simples que fins i tot ells podrien entendre'ls: si tu tens la pilota, no la té el rival; i es tracta sempre de fer un gol més que el rival. Però, és clar, encegats, no ho entenen. Intel·ligent, Gerardo Martino els va etzibar una pregunta que no poden respondre: amb quin estil de joc jugarà la selecció espanyola al Brasil? Amb quin estil de joc va guanyar el mundial de Sud-àfrica? volen que la seva selecció perdi per poder seguir enterrant el tiquitaca?

En fi, un pobre debat cavernícola que els ha portat a arremetre contra Guardiola –i de retruc, contra el Barça– abans que celebrar una victòria que, dotze anys després (si dotze!), els permetrà jugar una altra final de la Champions. És tanta la ràbia i la impotència acumulada durant aquests anys que ni tan sols són conscients que, potser, l'únic que ha canviat és que ara tenen un entrenador a l'altura d'una plantilla farcida de bons jugadors i un Barça que precisa d'una renovació perquè els anys, tampoc per als jugadors, no passen en va. Però és que no tenen ni remei ni aturador. Així, el debat secundari ha estat sobre José Mourinho, a qui donen el mèrit d'haver preparat el terreny per a la fi de cicle del Barça desestabilitzant-lo amb les seves rucades, impertinències i agressions verbals de tota mena, per no citar altres accions moralment inacceptables. Tot són ara mèrits de Mourinho: els títols perduts per les malifetes de despatx del rival, un vestidor dividit i trencat que Ancelotti no ha pogut redreçar fàcilment i no passar mai de les semifinals de la Champions.

I, tanmateix, s'equivoquen. El futbol de control, de possessió, de prevalença de la tècnica sobre les virtuts exclusivament físiques no només no està acabat, sinó que té un gran futur. El tiqui-taca exigeix tècnica, centrals amb bona sortida de pilota, joc al primer toc per donar-hi velocitat, diagonals cercant l'esquena dels centrals, obertura del camp per les bandes, pujades dels laterals amb capacitat de recuperar la posició ràpidament quan es perd la pilota i no perdre-la mai en zones de risc quan no es pot culminar la jugada. És el segell de la Masia, però hi ha altres formes igualment vàlides d'entendre el futbol, com la que es basa en imposar el ritme del partit des de la solidesa defensiva que permet trenar contraatacs letals o jugades ràpides i ben organitzades com va fer el Madrid a Munic. En suma, és un fals debat, perquè el futbol no depèn només dels models teòrics de joc, sinó dels jugadors que es tenen per dur-los a terme.