Sí, es veu que era precipitat, tot. Precipitat era afirmar que la lliga espanyola era ja molt fluixa perquè sempre guanyaven els mateixos i a molta distància de la resta. Cosa que, recordin, no fa tant a molts els semblava malament. Precipitar-se va ser acusar Messi –confesseu, heretges, ara que el veieu allà, a tocar del Pichichi!– de reservar-se i altres calúmnies. Precipitar-se era repetir la cantarella que ja caurà, l'Atlético, mancat de fons d'armari. I uns collons!, diria El Cholo, o el seu ajudant. Precipitar-se va ser sempre refiar-se de Rosell. I també riure de la bala tarada que alguns deien que havien venut al Madrid quan Bale va estrenar contracte lesionat, perquè a Bale l'han fitxat per sis temporades, sis, i de moment, en la primera, ja ha costat al Barça una copa i Bartra –i Tata, allà immortalitzada la seva impotència–, en una d'aquelles fotos que li passaran per la cara tota la vida com a Alkorta amb la cua de vaca de Romário. Precipitar-se era donar per guanyada la segona orelluda seguida al Bayern, com si no fes quasi un quart de segle de l'últim que va fer el cim, aquell Milan que encara guanyava les copes d'Europa a seques, sense musiqueta èpica ni televisió de pagament ni cànons de confeti empastifant la victòria; com si des de llavors no ho haguessin intentat, de fracàs en fracàs, el fundacional dream team, o el Milan enterrador de Capello, o aquell Ajax alegre i lasciu de Van Gaal, o la Juve mortificant i el Madrid galàctic de Zidane, o el Barça infinit de Guardiola, Messi et al. Precipitar-se ha estat igualment elevar als altars el Madrid, disfressat de nou-ric com si no ho hagués estat tota la vida, per haver conquerit Munic i haver golejat Guardiola, no necessàriament en aquest ordre. Precipitar-se és també el que sembla que fa CR7 quan torna d'una lesió, tot i que en temps de Puyol d'això en dèiem escurçar terminis. Precipitar-se és donar per guanyats els partits contra els rivals petits, i també ho es després afirmar que l'equip no mereix el títol quan no els guanya, tot dit com si els altres no corressin, com si al Barça no l'haguessin esperat mai amb el ganivet a la boca en camps de patates, com si el dia que li tocava cloure aquella primera lliga, el Barça de Koeman, Laudrup i Stòitxkov, aquell de mític i fundacional, no hagués caigut golejat, 4-0, al camp del Cadis, cuer. Precipitar-se és llançar la tovallola, Martino el primer, o potser Xavi, que ja em perdo, i després la resta del món, mentre les matemàtiques no diguin l'última paraula, que aquí tothom cobra massa per rendir-se, i no som de banderes blanques. Precipitar-se ha estat sempre donar a aquest Barça agonitzant per mort, fins i tot quan el diagnòstic l'ha fet el mateix equip. I també creure que revifava. Precipitar-se és creure ara que serà campió. O donar per fet que ho serà l'Atlético. Precipitar-se, a més del que mai no fa Zubizarreta, és també caure de molt alt, i arribats a aquest punt de la muntanya russa, qui més qui menys ja s'ha hostiat unes quantes vegades. Però no n'aprendrem, no n'aprendrem.