No donarem una lliga per perduda fins que no hi hagi cap possibilitat de guanyar-la. No donarem una lliga per perduda fins que no hi hagi cap possibilitat de guanyar-la. No donarem una lliga per... I així ho repetirem fins a mil vegades periodistes –un servidor, el primer de tots–, analistes, comentaristes, aficionats i, sobretot, l'entrenador i els jugadors que la disputen. El càstig infantil –que em perdonin els seguidors de Rosa Sensat– per la reacció majoritària després que el Barça empatés d'aquella trista manera contra el Getafe no servirà de res, perquè el futbol es regeix sovint per estats d'ànim. És un estat d'ànim. I un joc. Ho oblidem massa sovint, aferrats com estem a les xifres, a les estadístiques i a les anàlisis racionals, sempre necessàries però sovint insuficients per trobar explicacions a tot. No servirà de res perquè tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. Potser aquest vespre mateix?

Un estat d'ànim que es mesura per comparació. Del sentiment de derrota que varen trametre jugadors importants com Xavi i Busquets, o el mateix entrenador, Tata Martino, per una lliga que donàvem per perduda després de l'empat contra el Getafe, a l'esperança i al punt d'optimisme d'ara –de cap manera en diria eufòria–, només hi van vuit dies, una derrota de l'Atlético i dos empats del Madrid. Potser un dels problemes del Barça actual és que en comptes de mesurar el seu estat d'ànim en comparació amb el futbol dels rivals contra els quals es juga les garrofes, ho fa respecte d'aquell equip dels anys meravellosos de joc i d'èxits amb Pep Guardiola i Tito Vilanova. Oblidant que, parafrasejant el mateix Tito, perdrà totes les comparacions. Però això són figues d'un altre paner.

Dèiem que des de l'últim partit al Camp Nou l'única cosa que ha canviat és que els rivals han fallat. No és ben bé així. Han passat més coses. S'ha produït una trobada televisada entre el director esportiu i l'entrenador de la temporada vinent. Els jugadors han fet pinya al voltant d'un asado argentí amb gust de comiat de l'actual entrenador. La plantilla ha celebrat els 31 anys de Dani Alves en un sopar de germanor en què li podrien haver cantat L'hora dels adéus. Ha transcendit, també, que en els propers dies se signarà la millora del contracte de Messi, després d'una reunió, també esbombada als quatre vents, entre el pare del crac, Javier Faus i Antoni Rossich. Ah, i els jugadors han tingut un dia de festa –divendres– se suposa que com a descompressió per afrontar el decisiu partit d'aquesta tarda.

No tinc clar que sigui aquesta la millor manera d'estimular el sentit competitiu de la plantilla, quan només queden dos partits decisius, però –acusin-me de resultadista– ara és moment d'enfocar els esforços de tots els barcelonistes en un mateix objectiu. No pas per tapar res, sinó perquè penso que guanyar una lliga té un gran valor, potser perquè sóc de la generació dels catorze anys de passar gana, catorze anys sense una lliga. I després, qui hagi de passar comptes, que ho faci. Que n'hi ha que en tenen moltes ganes.