El banc de la vergonya
He deixat passar uns dies per poder escriure aquest article. Em pregunto, només: la mort de Tito uneix en un mateix acte tots els expresidents del Barça? Trist, trist de debò que els que han de predicar amb l'exemple, amb la fraternitat i la fortuna d'haver dirigit un club que és el somni i la il·lusió de milions de persones només se'ls pugui unir en un moment determinat –gairebé de gairell i de forma semiobligada perquè l'absència els hauria destruït per la crítica de tothom–, que només se'ls faci seure en un mateix banc a la catedral de Barcelona en el funeral, el dolor, la tristesa, la desgràcia, la mort de Tito.
Ser president del Barça era, fins fa pocs anys, abans de la recuperació parcial de les institucions d'autogovern de la Generalitat, el càrrec més important de Catalunya. I internacionalment és la projecció més gran d'una institució catalana al món. Segur que, veritablement, no han pensat mai els nostres expresidents que, amb milions i milions de seguidors del Barça, ells han tingut aquest honor tant de l'atzar de la vida. Han estat al lloc que pertocava en el moment precís i concret. Per voluntat i desig, ambició i ànim de dirigir millor el club, però que, després, l'entitat seguiria i, aleshores, ja només serien passat, història a uns nivells de coneixença que mai no havien imaginat. Ser president del Barça és reunir en una sola persona la representació de milions. I aquí cal ser modestos i senzills, la virtut dels grans homes. El Barça és únic per ser diferent i també ho ha de ser en aquesta dimensió. El banc, l'espai, el lloc, la llotja o l'envelat que pugui unir els presents o futurs presidents del Barça ha de ser de tribuna i general, de rics i gent normal; per això, i només per ser un club únic, de la gent i dels socis, cal canviar de nou els estatuts. Ha de ser president qualsevol que, de manera individual o col·lectiva, pugui fer front a un possible deute; això és, obrir l'entitat també a gent no necessàriament rica. Ens calen candidats de gol i de general. Saber guanyar, saber perdre, però també saber dirigir amb tothom i per a tothom.