Desfibril·ladors
al Camp Nou abans de viure un final de lliga taquicàrdic
Ni en el somni més ocult dels culers es podia esperar un escenari com el que les darreres jornades han propiciat. I la jornada d'ahir va respondre al guió taquicàrdic que els déus del futbol han volgut imposar a l'afició barcelonista i de Madrid. Que després de donar per perduda la lliga amb l'empat contra el Getafe, els blaugrana hagin vist com ahir el Real Madrid decidia acomiadar-se del campionat amb una estrepitosa derrota contra el Celta del presumpte futur entrenador del Barça Luis Enrique i que l'Atlético de Madrid hagi ensopegat per segon partit consecutiu, primer perdent contra el Llevant i després empatant a casa contra el Màlaga, és simplement maquiavèl·lic. Encara més que just en el moment del gol al Vicente Calderón que va deixar freda la graderia colchonera, l'Elx decidís pressionar el Barça, posar-lo contra les cordes i a més Pinto ajudés a posar emoció amb una patinada marca de la casa. I que després els de Simeone aconseguissin empatar i transformessin el seu estadi en una veritable olla de pressió va ser d'atac de nervis.
Finalment, el Barça no va poder sumar els tres punts i per tant que l'Atlético empatés o perdés era indiferent perquè obligava també els de Martino a guanyar en l'últim partit al Camp Nou. Però les ocasions de l'Elx en la recta final i l'embranzida de l'Atlético buscant el segon gol que li hauria donat la lliga directament van ser simplement de bogeria, i només la complicitat de Willy Caballero, el porter del Màlaga, va permetre tancar bé la sessió dominical de tortura. Però encara quedaven els cinc minuts afegits al Vicente Calderón, que van ser motiu per posar l'àrbitre Teixeira Vitienes en la llista de substàncies propícies a l'infart de miocardi. I és que la impotència dels blaugrana per moure el partit va ser de bogeria. El Barça va jugar ahir una primera part que va agradar als defensors de l'estil, però que es va mostrar tan ineficient com la imposició d'aquest criteri. Ahir hauria convingut aquell joc directe impartit a Vallecas i que tantes crítiques va comportar a Martino tot i la golejada a favor. A veure si d'una vegada entenem que futbol és gol i ahir la falta d'aquesta medicina ens va fer vorejar el desastre de quedar-nos amb la mel a la boca després del regal que ens han fet. És cert que l'Elx no és un equip fàcil al seu estadi. L'equip de Fran Escribà, home pacient –per alguna cosa va ser funcionari de justícia–, meticulós i estudiós i bon deixeble de Quique Sánchez Flores, és el segon de primera divisió menys golejat a casa. Però que el Barça no fos capaç d'obrir la llauna va ser directament de cardiòleg. Caldrà pensar a instal·lar desfibril·ladors als estadis. Especialment dissabte vinent al Camp Nou, a les sis de la tarda, en què el Barça i l'Atlético s'ho jugaran tot i l'afició haurà de passar la revisió mèdica abans de decidir si assisteix al partit.
El Barça no va fer ahir la feina que li tocava, que no pot ser cap altra que guanyar. Però és que fins ara les possibilitats dels blaugrana no es basen en els seus resultats, sinó en els dels rivals. I aquests no van fallar a Martino, que deu portar el polo pistatxo sota el xandall. La derrota del Madrid i l'empat de l'Atlético deixen les espases en alt. Però això sí, diumenge el Barça no té marge. Ha de fer la feina i guanyar o guanyar. Sol davant el destí. I la lliga dels desfibril·ladors pot ser una realitat per als culers.