Les derrotes de Nadal a Montecarlo i Barcelona, la irrupció de Stanislas Wawrinka en l'obert d'Austràlia, l'eliminació prematura ahir de Roger Federer a Roma, les dificultats d'Andy Murray per recuperar el seu lloc després de la lesió. Alguna cosa s'està movent en l'ATP. Després d'uns quants anys en què els quatre grans estaven enquistats al capdamunt i ni una tempesta els feia trontollar, sembla que ara hi ha vida més enllà. Tant Nadal com Djokovic, Federer o Murray segueixen sent grans jugadors, però el desgast i l'erosió a què han estat sotmesos en els últims anys i l'empenta dels que pugen els estan passant factura, tant físicament com mentalment. I en tenen tot el dret. Federer, a més, té més edat que el trio de companys de viatge i és un exemple a l'hora de trobar motivació. Un altre ja fa temps que hauria plegat.

La veritat és que una mica de varietat s'agraeix per evitar la monotonia. Això que sempre guanyessin els mateixos produïa un cert esgotament en el públic més neutral. Com a contrapartida, multiplicava l'apassionament entre els seguidors acèrrims de cada un d'aquests mites del tennis.I és que cada un dels quatre grans hauria estat segurament número u i dominador en èpoques alternes. Han tingut la pega de trobar-se i s'han hagut de repartir el pastís.

Personalment, dels nous em captiva el japonès Kei Nishikori, sobretot el seu revés a dues mans. Colpeja gairebé a sobrebot, quan la pilota encara puja i amb una mecànica estèticament perfecta. Hi ha estones que amb el creuat sembla infal·lible. Sempre havia pensat que el letó Ernests Gulbis tenia un dels millors revessos a dues mans del circuit fins que el vaig veure intercanviar en el cos a cos a cos contra Nishikori en el darrer Open Banc Sabadell. Una massacre. El gran mèrit del japonès és que tot i ser fins ara un especialista en pistes ràpides, el seu caixet ha pujat i ja és top ten (9è) gràcies en bona part als seus grans resultats a Barcelona i Madrid en terra batuda. Va ser campió del Godó escombrant el colombià Santiago Giraldo i va perdre l'últim partit contra Nadal a la Caja Mágica després de retirar-se per lesió. Sap patir perquè ho va demostrar contra David Ferrer en la semifinal de dissabte passat i ha constatat força mental. Reconec que quan el vaig veure jugar en directe l'any passat, també en l'Open Banc Sabadell, el seu joc no em va seduir gens ni mica. El mataroní Albert Ramos el va superar amb una gran solvència. Segurament l'asiàtic ha treballat durament per millorar, sobretot en superfície lenta, però també val a dir que una de les claus va ser que la dreta cargolada de l'esquerrà maresmenc, amb un bon viu i alt, no va deixar colpejar amb comoditat Nishikori a l'altura de la cintura, el seu cop més natural. Sigui com vulgui, l'ara lesionat japonès ha enlluernat els europeus en les últimes setmanes –al Japó ja és tot un personatge–i té tennis per arribar encara més amunt.