La nova perla del tennis és asiàtica

Les der­ro­tes de Nadal a Mon­te­carlo i Bar­ce­lona, la irrupció de Sta­nis­las Waw­rinka en l'obert d'Austràlia, l'eli­mi­nació pre­ma­tura ahir de Roger Fede­rer a Roma, les difi­cul­tats d'Andy Mur­ray per recu­pe­rar el seu lloc després de la lesió. Alguna cosa s'està movent en l'ATP. Després d'uns quants anys en què els qua­tre grans esta­ven enquis­tats al cap­da­munt i ni una tem­pesta els feia tron­to­llar, sem­bla que ara hi ha vida més enllà. Tant Nadal com Djoko­vic, Fede­rer o Mur­ray seguei­xen sent grans juga­dors, però el des­gast i l'erosió a què han estat sot­me­sos en els últims anys i l'empenta dels que pugen els estan pas­sant fac­tura, tant física­ment com men­tal­ment. I en tenen tot el dret. Fede­rer, a més, té més edat que el trio de com­panys de viatge i és un exem­ple a l'hora de tro­bar moti­vació. Un altre ja fa temps que hau­ria ple­gat.

La veri­tat és que una mica de vari­e­tat s'agra­eix per evi­tar la mono­to­nia. Això que sem­pre gua­nyes­sin els matei­xos produïa un cert esgo­ta­ment en el públic més neu­tral. Com a con­tra­par­tida, mul­ti­pli­cava l'apas­si­o­na­ment entre els segui­dors acèrrims de cada un d'aquests mites del ten­nis.I és que cada un dels qua­tre grans hau­ria estat segu­ra­ment número u i domi­na­dor en èpoques alter­nes. Han tin­gut la pega de tro­bar-se i s'han hagut de repar­tir el pastís.

Per­so­nal­ment, dels nous em cap­tiva el japonès Kei Nis­hikori, sobre­tot el seu revés a dues mans. Col­peja gai­rebé a sobre­bot, quan la pilota encara puja i amb una mecànica estètica­ment per­fecta. Hi ha esto­nes que amb el cre­uat sem­bla infal·lible. Sem­pre havia pen­sat que el letó Ernests Gul­bis tenia un dels millors reves­sos a dues mans del cir­cuit fins que el vaig veure inter­can­viar en el cos a cos a cos con­tra Nis­hikori en el dar­rer Open Banc Saba­dell. Una mas­sa­cre. El gran mèrit del japonès és que tot i ser fins ara un espe­ci­a­lista en pis­tes ràpides, el seu cai­xet ha pujat i ja és top ten (9è) gràcies en bona part als seus grans resul­tats a Bar­ce­lona i Madrid en terra batuda. Va ser campió del Godó escom­brant el colombià San­ti­ago Giraldo i va per­dre l'últim par­tit con­tra Nadal a la Caja Mágica després de reti­rar-se per lesió. Sap patir perquè ho va demos­trar con­tra David Fer­rer en la semi­fi­nal de dis­sabte pas­sat i ha cons­ta­tat força men­tal. Reco­nec que quan el vaig veure jugar en directe l'any pas­sat, també en l'Open Banc Saba­dell, el seu joc no em va seduir gens ni mica. El mata­roní Albert Ramos el va superar amb una gran solvència. Segu­ra­ment l'asiàtic ha tre­ba­llat dura­ment per millo­rar, sobre­tot en superfície lenta, però també val a dir que una de les claus va ser que la dreta car­go­lada de l'esquerrà mares­menc, amb un bon viu i alt, no va dei­xar col­pe­jar amb como­di­tat Nis­hikori a l'altura de la cin­tura, el seu cop més natu­ral. Sigui com vul­gui, l'ara lesi­o­nat japonès ha enllu­er­nat els euro­peus en les últi­mes set­ma­nes –al Japó ja és tot un per­so­natge–i té ten­nis per arri­bar encara més amunt.