Encara impactats per l'emocionant hora dels adéus de Carles Puyol –i, de tot cor, esperant la de Víctor Valdés– arriba l'hora de la veritat, la d'afrontar el partit contra l'Atlético, el final de la lliga, el títol més difícil que increïblement és a l'abast del Barça. A noranta minuts. A només una hora i mitja de la glòria. O del fracàs, perquè aquest cop, quedar segon no seria cap èxit.

Un dia abans del partit, però, no hi ha ambient de finalíssima. Aquesta junta segueix en la seva línia habitual, també en un moment tan crucial com aquest, quadriculada, sumadora i restadora, números per la dreta i per l'esquerra, patrimoni i obres, atemorida, aturada. I sense ànima. Davant d'un moment històric, cap relat ni tampoc cap discurs. Passió zero. Al vestidor tampoc no hi trobem l'energia necessària que exigeix el moment. Aquesta setmana, la setmana de les setmanes, ha estat com una setmana qualsevol. Treball habitual, rodes de premsa justetes, alguna foto especial… És veritat que amb molt poques excepcions, el perfil del jugador del Barça és més aviat moderat, però la realitat és que ells tampoc han exhibit passió. Segurament la deuen estar guardant per a demà… I del cos tècnic, en fi, no cal tornar-hi. A Martino fa temps que les forces se li van acabar.

Així que el seguidor barcelonista no ha trobat ni un crit ni una actitud unànime i decidida del seu club que el faci estar neguitós més enllà del seu compromís amb els colors. Cap mena de trempera. Com si estigués sol davant del perill i ningú l'anés a ajudar. Abans-d'ahir, tot l'equip va pujar a l'autocar i se'n va anar de visita de negocis a l'aeroport del Prat, a un acte de Qatar Airways, evidentment, Qatar… Per Qatar, aturem el món. En aquesta situació, a mi em ve al cap un altre autocar…

Any 1968, a l'Argentina. Allà, Osvaldo Zubeldia entrenava l'Estudiantes de La Plata. Parlem d'un gran tècnic que va revolucionar el futbol amb la introducció de la doble sessió d'entrenament, el treball d'estratègia, el llançament de córners a cama canviada, el marcatge individual a mig camp, el fora de joc (amb jugadors extraordinaris com Juan Ramón Verón, el pare de La Brujita, un altre crac), però també, deixeu-m'ho dir, l'explotació de l'altre futbol (pèrdues de temps injustificades, faltes tàctiques, agressivitat al límit, violència verbal… aquell mètode que diu que el fi sempre justifica els mitjans (Carlos Salvador Bilardo era un jugador important de l'equip i anys més tard, ja com a entrenador, seguiria l'escola…). No li va anar malament, ja que va guanyar tres Libertadores (1968 al Palmeiras brasiler, 1969 al Toluca mexicà i 1970 al Peñarol uruguaià) com a campió de l'Amèrica del Sud i una Intercontinental (1969 contra el Manchester United). Un dia, veient certa relaxació dels seus jugadors (es pensaven que ja ho tenien tot fet!) els va convocar a les quatre de la matinada a la seu del club. Els futbolistes es van enfadar molt, però tots van pujar a un autocar que els va portar a l'estació central. Allà els va fer baixar i observar la gran riuada de gent que més aviat de pressa i adormida anava cap a la feina. “Valorin bé la sort que han tingut a les seves vides. Vostès fan el que han volgut i, a més, els paguen molt bé. No es fallin a vostès i, sobretot, no fallin a tota aquesta gent que els idolatra.” I van tornar a pujar a l'autocar. I van tornar a casa.

Més enllà de l'anècdota i de l'oportunitat (eren altres temps i altres perfils de futbolistes) no parlem de generar un ambient d'eufòria desbocada que faci entendre que el partit està guanyat abans de baixar de l'autocar, però sí alguna cosa més que exhibir la tristor per bandera. Potser és el club que s'ha convertit en això…

S'acosten les eleccions europees que, encara que tampoc ho semblin, són molt importants. Pels que tenim pressa, molt. I tenim molta pressa.