Encara impac­tats per l'emo­ci­o­nant hora dels adéus de Car­les Puyol –i, de tot cor, espe­rant la de Víctor Valdés– arriba l'hora de la veri­tat, la d'afron­tar el par­tit con­tra l'Atlético, el final de la lliga, el títol més difícil que increïble­ment és a l'abast del Barça. A noranta minuts. A només una hora i mitja de la glòria. O del fracàs, perquè aquest cop, que­dar segon no seria cap èxit.

Un dia abans del par­tit, però, no hi ha ambi­ent de finalíssima. Aquesta junta segueix en la seva línia habi­tual, també en un moment tan cru­cial com aquest, qua­dri­cu­lada, suma­dora i res­ta­dora, números per la dreta i per l'esquerra, patri­moni i obres, ate­mo­rida, atu­rada. I sense ànima. Davant d'un moment històric, cap relat ni tam­poc cap dis­curs. Passió zero. Al ves­ti­dor tam­poc no hi tro­bem l'ener­gia necessària que exi­geix el moment. Aquesta set­mana, la set­mana de les set­ma­nes, ha estat com una set­mana qual­se­vol. Tre­ball habi­tual, rodes de premsa jus­te­tes, alguna foto espe­cial… És veri­tat que amb molt poques excep­ci­ons, el per­fil del juga­dor del Barça és més aviat mode­rat, però la rea­li­tat és que ells tam­poc han exhi­bit passió. Segu­ra­ment la deuen estar guar­dant per a demà… I del cos tècnic, en fi, no cal tor­nar-hi. A Mar­tino fa temps que les for­ces se li van aca­bar.

Així que el segui­dor bar­ce­lo­nista no ha tro­bat ni un crit ni una acti­tud unànime i deci­dida del seu club que el faci estar neguitós més enllà del seu com­promís amb els colors. Cap mena de trem­pera. Com si estigués sol davant del perill i ningú l'anés a aju­dar. Abans-d'ahir, tot l'equip va pujar a l'auto­car i se'n va anar de visita de nego­cis a l'aero­port del Prat, a un acte de Qatar Airways, evi­dent­ment, Qatar… Per Qatar, atu­rem el món. En aquesta situ­ació, a mi em ve al cap un altre auto­car…

Any 1968, a l'Argen­tina. Allà, Osvaldo Zubel­dia entre­nava l'Estu­di­an­tes de La Plata. Par­lem d'un gran tècnic que va revo­lu­ci­o­nar el fut­bol amb la intro­ducció de la doble sessió d'entre­na­ment, el tre­ball d'estratègia, el llançament de córners a cama can­vi­ada, el mar­catge indi­vi­dual a mig camp, el fora de joc (amb juga­dors extra­or­di­na­ris com Juan Ramón Verón, el pare de La Bru­jita, un altre crac), però també, dei­xeu-m'ho dir, l'explo­tació de l'altre fut­bol (pèrdues de temps injus­ti­fi­ca­des, fal­tes tàcti­ques, agres­si­vi­tat al límit, violència ver­bal… aquell mètode que diu que el fi sem­pre jus­ti­fica els mit­jans (Car­los Sal­va­dor Bilardo era un juga­dor impor­tant de l'equip i anys més tard, ja com a entre­na­dor, segui­ria l'escola…). No li va anar mala­ment, ja que va gua­nyar tres Liber­ta­do­res (1968 al Pal­mei­ras bra­si­ler, 1969 al Toluca mexicà i 1970 al Peñarol uru­guaià) com a campió de l'Amèrica del Sud i una Inter­con­ti­nen­tal (1969 con­tra el Manc­hes­ter Uni­ted). Un dia, veient certa rela­xació dels seus juga­dors (es pen­sa­ven que ja ho tenien tot fet!) els va con­vo­car a les qua­tre de la mati­nada a la seu del club. Els fut­bo­lis­tes es van enfa­dar molt, però tots van pujar a un auto­car que els va por­tar a l'estació cen­tral. Allà els va fer bai­xar i obser­var la gran riuada de gent que més aviat de pressa i ador­mida anava cap a la feina. “Valo­rin bé la sort que han tin­gut a les seves vides. Vostès fan el que han vol­gut i, a més, els paguen molt bé. No es fallin a vostès i, sobre­tot, no fallin a tota aquesta gent que els ido­la­tra.” I van tor­nar a pujar a l'auto­car. I van tor­nar a casa.

Més enllà de l'anècdota i de l'opor­tu­ni­tat (eren altres temps i altres per­fils de fut­bo­lis­tes) no par­lem de gene­rar un ambi­ent d'eufòria des­bo­cada que faci enten­dre que el par­tit està gua­nyat abans de bai­xar de l'auto­car, però sí alguna cosa més que exhi­bir la tris­tor per ban­dera. Pot­ser és el club que s'ha con­ver­tit en això…

S'acos­ten les elec­ci­ons euro­pees que, encara que tam­poc ho sem­blin, són molt impor­tants. Pels que tenim pressa, molt. I tenim molta pressa.