La distància entre guanyar o perdre ho és tot. Ha de ser-ho especialment si ets aficionat del Benfica i has viscut entre el 1962 i el 2014. I en aquest cas la decepció es mesura en quantitats industrials –es tracta del segon club amb més socis de tot Europa (200.000)–. Ja són vuit finals perdudes en cinquanta anys, i les paraules de Béla Guttmann multipliquen el seu efecte derrota rere derrota. El 1963 i 1968, a Londres. El 1965, a Milà. El 1988, a Stuttgart. El 1990, Viena. El 2013, Amsterdam. I dimecres, 2014, a Torí.

Ha de ser la maledicció a la força, deuen pensar. Segurament qualsevol aficionat del Benfica se sentirà un desgraciat encara avui amb el dolor de la derrota calent, però jo el convidaria a sentir-se orgullós i afortunat. I estic segur que rere la commoció del moment, ho està.

Pocs equips al món han jugat millor que el Benfica en els últims anys, i la realitat és que l'equip ha guanyat menys del que hauria merescut per proposta i per la seva manera de plasmar-la en un terreny de joc. És impossible no empatitzar amb el culpable de tot plegat. Jorge Jesús enganxa. Un home de barri, de la banlieue lisboeta, convertit en el tècnic de l'equip més popular de Portugal.

Jesús és explosiu. La mescla d'un entrenador sofisticat, que aconsegueix que el seu equip tingui una identitat i sigui malaltís amb una idea –molt vistosa en el seu cas–, amb una personalitat genuïna. Als 60 anys conserva l'embruix del futbol dels carrers de la seva Amadora natal, localitat humil amb la qual manté vincle. Viu el futbol amb passió, de vegades massa. S'ha ficat en més d'un embolic, com quan es va encarar amb Tim Sherwood per celebrar-li un gol a la cara o quan ve empènyer un policia per tractar a cops un espontani.

Sense aquest punt de bogeria sana, però, Jorge Jesús no seria qui és ni el Benfica seria l'equip que és; un conjunt que es va presentar a Torí sense cinc dels seus millors futbolistes i que no només va competir amb dignitat, sinó que va perseguir un destí millor, que un dia més el fantasma de Béla Guttmann li va negar. Jorge Jesús m'ha guanyat des de fa molt de temps. L'hem vist construir un equip encisador, amb David Luiz, Di María, Coentrão, Ramires, Saviola i Javi García, campió de lliga, i l'hem vist també reconstruir-lo una i mil vegades a mesura que els grans passaven per caixa i se li enduien un darrere l'altre tots els engranatges.

Dimecres, al Juventus Stadium, quan el més fàcil hauria estat conformar-se amb els penals, Jesús va retirar un defensa, Guilherme Siqueira, per fer entrar un davanter, Óscar Cardozo en un intent apassionat de canviar el partit quan la fatiga regnava a la gespa. Europa els va girar l'esquena una vegada més, la segona consecutiva amb el tècnic d'Amadora.

Si el Rio Ave no ho evita en la final de la copa, el Benfica acabarà la temporada amb tres títols al sarró: lliga, copa i copa de la lliga. Un èxit. I arribaran novament gegants de tot Europa a la recerca dels seus millors futbolistes. Gaitán, Garay i Rodrigo potser volaran, i Jorge Jesús, si encara té força –se l'ha vinculat recentment amb el Mònaco–, haurà d'aixecar per enèsima vegada el projecte. Si s'ho proposa, ho aconseguirà. I si existeix la justícia poètica, acabarà enderrocant la maledicció de Béla Guttmann. La seva feina ho mereix.