La primera de les lliçons que es poden extreure d'aquesta temporada al Barça és trista, però els resultats canten: s'ha de canviar el model basat en un centre del camp amb Xavi i Iniesta. Sense la velocitat de creuer dels darrers anys de somni, manca rapidesa i pressió i queda un Barça previsible que no crea veritables ocasions. Hem passat de tenir de 15 a 20 arribades a porta a ben just mitja dotzena. Els anys passen per a tothom. Cal canviar el disc dur de l'equip. Massa anys de jugar-ho tot i no tenir cap més opció que ells.

La lliçó que va donar l'afició del Barça és exemplar, fins i tot diria que per emmarcar: els jugadors i els seguidors de l'Atlético de Madrid estaven enlluernats amb l'aficionat culer. No hi va haver ni un sol incident, expressió vulgar o tensió de cap mena més enllà dels avatars del joc i, ja acabat el partit, les terrasses dels bars eren plenes de gent amb samarretes del Barça juntament amb aficionats de l'Atlético. Crec que mai he viscut una expressió més completa de valors i esportivitat com la del final del partit. Els culers, l'afició de l'equip que amb l'empat perdia la lliga, va acabar aplaudint a casa seva l'equip adversari vencedor. Un fet que farà la volta al món i que farà molts més simpatitzants envers el Barça del que molta gent imagina. A massa llocs, d'Europa, Amèrica i Àfrica, el futbol és vàlvula d'escapament per a la pressió social i política. Nosaltres, que vivim sota el pes d'un estat que ens vol eliminar, hem fet del futbol un art, a les verdes i a les madures.

A partir d'ara, cal un entrenador modern i actiu, motivador i amb segell propi. Sigui Luis Enrique o un altre que pugui passar per sobre de les limitacions porugues d'Andoni Zubizarreta. Això vol dir tenir pla A i B. No com aquests dos darrers anys, limitats a només una opció de joc.

Enhorabona, Atlético.