Són molt a prop i, curiositats de la vida, o del futbol, comparteixen director esportiu. El Girona i el Llagostera són els dos clubs del Gironès –i de totes les comarques gironines– que estan més amunt en el futbol. Més enllà de la vintena de quilòmetres que els separen, s'han passat tota la temporada virtualment a prop, per dir-ho d'alguna manera. Uns, encallats en la zona de descens des de fa mitja lliga. Els altres, a dalt de tot del grup tercer de segona B. A estones, semblava que al Llagostera se li feia massa llarga la lliga regular, i la pressió de jugar-s'ho tot en l'últim partit contra l'Elx B tampoc l'ajudava. Però se'n va sortir de la millor manera. I va arribar al sorteig presumint de l'etiqueta de campió, com l'Albacete, el Sestao River i el Racing. El Girona, mentrestant, anava transitant per la zona baixa, amb molts deures ajornats però amb la convicció que, des de sota cap amunt, podria enxampar més d'un despistat. I, un cop deixada enrere una fase crítica –a vuit punts de la zona de permanència– va arribar a tenir l'oportunitat real de sortir de les brases. Durant dues setmanes seguides, els gironins han jugat sabent que, si aconseguien els tres punts, abandonaven la zona de descens. No se n'han sortit. Com a mínim, al camp. Perquè, com si fos efecte de la màgia negra, la gran esperança de les últimes hores és l'alineació indeguda que reclama per la participació de Nong i que, si es confirma, donaria tres punts d'or als gironins.

Unes quantes hores abans que el Girona perdés al Colombino, el Llagostera s'enorgullia d'haver competit contra un gegant com el Racing i d'haver deixat l'eliminatòria oberta per a la tornada, amb el favoritisme –i tota la pressió– per al conjunt de Santander. Diumenge hi haurà el desenllaç de l'eliminatòria. Guanyar (o empatar amb gols) significaria per al Llagostera una proesa d'una dimensió enorme. Perdre seria, assumida la diferència entre clubs, pressupostos, estadis, aficions i qualsevol cosa que es vulgui comparar, el més normal. I precisament aquesta és la millor arma del Llagostera. Té una final amb ben poca cosa a perdre-hi. Perquè si cau contra el Racing tindrà una altra oportunitat, però sobretot perquè viu tot això des de la il·lusió, des de l'absència de pressió. Hi ha clubs que s'han de plantejar amb dramatisme què faran si fracassen en la fase d'ascens, perquè la viabilitat depèn del retorn a segona A. El Llagostera viu tan lluny d'aquest context que segurament se li generarien més maldecaps a partir de l'èxit que de la derrota.

Tota la il·lusió que envolta el Llagostera es converteix en pressió i dramatisme per al Girona. Com els equips que necessiten tornar com sigui a l'LFP, els gironins saben que el descens és l'abisme. És clar que ho comparteix amb molts rivals –que ho preguntin al Mallorca, què significaria encadenar un segon descens–, però el cas és que, a diferència del Llagostera, el Girona no es pot aïllar del dramatisme. I diumenge (amb els punts dels despatxos al sarró o sense) se la jugarà contra el Mallorca. Montilivi viurà un partit dramàtic un parell d'hores abans que el Llagostera busqui una proesa a El Sardinero, amb Oriol Alsina al capdavant. L'home que ha dut un club de poble a un escenari que mai hauria pogut somiar. L'home al qual va recórrer el Girona perquè mirés d'emular el seu model d'èxit en un club professional. Coses del futbol.