És un motivador nat, que cuida molt especialment l'aspecte físic dels seus futbolistes, als quals exigeix esforç en grau superlatiu. Luis Enrique ha estat el millor entrenador que ha tingut mai el Barça B en la capacitat de transmetre l'instint lluitador a uns jugadors, els del nostre planter, que –per defecte– es creuen més bons del que són i als quals –marca de la casa– els falta la dosi de mala llet indispensable. Recordo un partit contra l'Elx, en què cada jugada acabava amb una garrotada, i cap d'aquells nois a les ordres d'aquest fanàtic de les maratons més extravagants es va arronsar davant d'uns veterans de tantes guerres que els cosien a puntades.

L'asturià coneix la casa i la nostra manera de jugar, però no és un ortodox del model innegociable. En aquest sentit, recordo també que no va tenir manies per ordenar una defensa a pany i forrellat al camp del Sant Andreu per assegurar l'empat que va valer l'ascens a segona A. Alguns li van criticar aquell plantejament: “L'entrenador del B mai pot trair el model, i ell ho ha fet.” Això, textualment, li vaig sentir a dir aquella mateixa nit a un bon tècnic de l'òrbita blaugrana.

A l'hora de decidir la confecció de la plantilla, a Lucho no li ha de tremolar el pols. M'agafo a l'encertada reflexió del tècnic de l'equip de futbol sala blaugrana, Marc Carmona, que després de guanyar la Champions va anunciar que tres pesos pesants de l'equip no continuarien l'any que ve. Diu que, per molt dur que sigui d'acceptar, les renovacions s'han de fer en funció del que els jugadors et poden seguir donant, no del que ja t'han donat. En definitiva que, tret de Messi, d'entrada no hi hauria d'haver intocables.

Si hi ha prou diners –que ho dubto–, el mateix senyor que l'altre dia va dir: “No hem fallat en res” –quina cara!– ha de fitxar uns quants jugadors de primer nivell entre els quals un o dos centrals, un lateral i un davanter centre com Déu mana, a més del jove porter alemany i un suplent de garanties per si al noi les cames li fan figa (i Courtois quedant-se amb les ganes, quins pebrots!). També es parla d'un migcampista que aporti múscul i treball: aquest ja el tenim i es diu Mascherano; a veure si el fa jugar al seu lloc! I una premissa molt important: els que vinguin han de tenir una fam de victòria insaciable. Els que estiguin de tornada, per molt de nom que tinguin, queden totalment descartats.

Es necessita personal que es cregui que això de jugar al Barça implica que quedar segon és sinònim de fracàs i que, a més de guanyar, també compta com. Però, perquè aquest missatge contundent i impressionable sigui creïble, és condició bàsica que quan els nouvinguts entrin al vestidor hi trobin un ambient de futbolistes professionals compromesos al cent per cent. Desterrar per sempre més la cultureta del “fotem el que ens rota” i recuperar la cultura de l'exigència màxima, del saber que només amb el talent no n'hi ha prou i, en resum, de tot allò que ens va fer grans de veritat és el repte més determinant per a Luis Enrique, a partir d'avui mateix.