Opinió

Per Lucho, córrer és de valents

Luis Enrique coneix la nostra manera de jugar, però no és un ortodox del model

És un moti­va­dor nat, que cuida molt espe­ci­al­ment l'aspecte físic dels seus fut­bo­lis­tes, als quals exi­geix esforç en grau super­la­tiu. Luis Enri­que ha estat el millor entre­na­dor que ha tin­gut mai el Barça B en la capa­ci­tat de trans­me­tre l'ins­tint llui­ta­dor a uns juga­dors, els del nos­tre plan­ter, que –per defecte– es cre­uen més bons del que són i als quals –marca de la casa– els falta la dosi de mala llet indis­pen­sa­ble. Recordo un par­tit con­tra l'Elx, en què cada jugada aca­bava amb una gar­ro­tada, i cap d'aquells nois a les ordres d'aquest fanàtic de les mara­tons més extra­va­gants es va arron­sar davant d'uns vete­rans de tan­tes guer­res que els cosien a pun­ta­des.

L'asturià coneix la casa i la nos­tra manera de jugar, però no és un orto­dox del model inne­go­ci­a­ble. En aquest sen­tit, recordo també que no va tenir manies per orde­nar una defensa a pany i for­re­llat al camp del Sant Andreu per asse­gu­rar l'empat que va valer l'ascens a segona A. Alguns li van cri­ti­car aquell plan­te­ja­ment: “L'entre­na­dor del B mai pot trair el model, i ell ho ha fet.” Això, tex­tu­al­ment, li vaig sen­tir a dir aque­lla mateixa nit a un bon tècnic de l'òrbita blau­grana.

A l'hora de deci­dir la con­fecció de la plan­ti­lla, a Lucho no li ha de tre­mo­lar el pols. M'agafo a l'encer­tada reflexió del tècnic de l'equip de fut­bol sala blau­grana, Marc Car­mona, que després de gua­nyar la Cham­pi­ons va anun­ciar que tres pesos pesants de l'equip no con­ti­nu­a­rien l'any que ve. Diu que, per molt dur que sigui d'accep­tar, les reno­va­ci­ons s'han de fer en funció del que els juga­dors et poden seguir donant, no del que ja t'han donat. En defi­ni­tiva que, tret de Messi, d'entrada no hi hau­ria d'haver into­ca­bles.

Si hi ha prou diners –que ho dubto–, el mateix senyor que l'altre dia va dir: “No hem fallat en res” –quina cara!– ha de fit­xar uns quants juga­dors de pri­mer nivell entre els quals un o dos cen­trals, un late­ral i un davan­ter cen­tre com Déu mana, a més del jove por­ter ale­many i un suplent de garan­ties per si al noi les cames li fan figa (i Cour­tois que­dant-se amb les ganes, quins pebrots!). També es parla d'un mig­cam­pista que aporti múscul i tre­ball: aquest ja el tenim i es diu Masc­he­rano; a veure si el fa jugar al seu lloc! I una pre­missa molt impor­tant: els que vin­guin han de tenir una fam de victòria insa­ci­a­ble. Els que esti­guin de tor­nada, per molt de nom que tin­guin, que­den total­ment des­car­tats.

Es neces­sita per­so­nal que es cre­gui que això de jugar al Barça implica que que­dar segon és sinònim de fracàs i que, a més de gua­nyar, també compta com. Però, perquè aquest mis­satge con­tun­dent i impres­si­o­na­ble sigui creïble, és con­dició bàsica que quan els nou­vin­guts entrin al ves­ti­dor hi tro­bin un ambi­ent de fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals com­pro­me­sos al cent per cent. Des­ter­rar per sem­pre més la cul­tu­reta del “fotem el que ens rota” i recu­pe­rar la cul­tura de l'exigència màxima, del saber que només amb el talent no n'hi ha prou i, en resum, de tot allò que ens va fer grans de veri­tat és el repte més deter­mi­nant per a Luis Enri­que, a par­tir d'avui mateix.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)