Poques, molt poques vegades per no dir cap Xavi Pascual s'havia mostrat públicament tan confiat de les possibilitats del seu equip com en la setmana prèvia de la final a quatre de Milà. “No és garantia de res”, havia dit, si bé ho repetia després de certificar que el Barça arribava des de tots els punts de vista perfectament preparat al punt culminant de la temporada, “al límit de les nostres possibilitats.” Després de l'impropi 62-100, d'un extrem a l'altre, el tècnic amb prou feines aconseguia vertebrar: “Quan hem anat perdent hem desaparegut. I això no ens passa mai.” “Imagina't com pot estar el vestidor, ho multipliques per cent i sabràs les cares dels nois”, afegia. Què va passar en la semifinal contra el Madrid? Tenen resposta, totes les preguntes? Agafem el que entenem com la solitud de l'entrenador, multipliquem-ho per cent i potser ens acostarem a l'abatiment de Pascual la nit d'aquell divendres.

El tema és encara més xocant perquè, recordem-ho, el Barça manava 12-4 després de quatre minuts –efectivament, els comptes són 50-96 en els trenta-sis restants–. Però Mirotic estava inspirat, anotant algunes cistelles malgrat estar ben defensades, i les rotacions –primer Sada i Dorsey, després Abrines i Nachbar– van entrar fora d'òrbita; el Madrid va empetitir el perímetre en defensa per negar al Barça la possibilitat de jugar el bloc directe central i, a poc a poc, els blaugrana es van veure arraconats a jugar fora de sistemes. Però malgrat tot, l'equip va arribar al descans arrapat al partit (37-45). Era una diferència que es podia remuntar? Sí. La podia remuntar, el Barça?

Fins a aquell divendres negre, els blaugrana havien jugat 62 partits entre lliga, Eurolliga i copa i, d'aquests, només en 18 havia arribat a la mitja part amb desavantatge. La plantilla del Barça, habituada a dominar el rival i el resultat, és una plantilla amb capacitat mental per remuntar diferències importants? –amb la mentalitat que fa, per exemple, que un equip que se sap inferior però que no s'hi sent es trobi a gust jugant amb diferències en contra rellevants; que s'hi sap però no s'hi sent com el Maccabi, i que aconsegueix portar el rival, més alt, més fort i més talentós, a un terreny desconegut per a ell?–. Dels divuit partits que esmentàvem, el Barça en va acabar capgirant onze. Per tant, podríem afirmar que sí, que el 37-45 es podia remuntar. Ara bé, compte, perquè tots els que havia capgirat llevat d'un, el de la primera jornada de lliga al Palau Blaugrana contra el València, eren partits que perdia per cinc o menys punts. En canvi, els altres set partits que en el descans perdia per 7 o més punts, els havia perdut –sis fora de casa–. Algun d'aquests enfrontaments que el Barça perdia per set o més punts i que no va ser capaç de redreçar, tenia la transcendència d'una semifinal d'Eurolliga i contra el Madrid?

Tornem al Mediolanum. El Barça surt del vestidor i, tot i que no es reconeix en el joc defensiu, en allò en que no falla mai –de fet, comença amb un triple en contra (37-48)–, allibera un tir de tres dins de sistema amb 39-48, però a Navarro la pilota li fa la corbata. Poc després, és Oleson qui falla sol. I Nachbar, però un temps mort de la tele a 4:30 (46-56) rescata els de Pascual. Momentàniament, abans de l'esfondrament: Abrines, Oleson i Lorbek tornen a fallar trobant-se sols, Papanikoalou i Navarro perden pilotes en primera línia i el parcial, amb el Madrid anotant en situacions còmodes perquè els blaugrana ja no hi arriben, és d'1-17 (48-73). Accions que descriuen un escenari totalment desconegut per al Barça, que mai juga amb diferències en contra rellevants –en els últims 4:22 minuts del quart, Pascual, com el que cull aigua amb les mans, utilitza tots els homes llevat de Sada i Lampe, mentre que Laso només usa Sergio, Llull, Rudy, Mirotic i Bouroussis–. “Quan estàvem quatre o sis punts per sota ens hem tornat bojos! Encara quedaven 28 minuts!”, deia Marcelinho, situant l'origen de la tragèdia ja en el segon quart.

Arribava tan bé i tan confiat en si mateix, el Barça, que ni tan sols havia projectat la possibilitat d'anar a remolc del Madrid? El discurs en el descans de Pascual, no va connectar amb els seus homes perquè els parlava d'un quadre clínic que no s'havia imaginat, ni tan sols dins del mateix cos tècnic? És escaient, aquí que ja res no es fa sense vídeo, mètode i repetició extenuants, parlar de la incapacitat per competir dels jugadors del Barça? Va ser l'excés de responsabilitat el que va desfigurar l'equip? La falta d'hàbit? El creure's qui sap què? Una mica de tot, i així la culpa es dilueix sense deixar taca? Tenen resposta, totes les preguntes?