El nou pro­jecte Barça ja està en marxa sota la direcció de Luis Enri­que. Ho va dei­xar molt clar en la seva pre­sen­tació, dime­cres pas­sat. Hi haurà can­vis, i alguns poden ser en pro­fun­di­tat i que afec­tin juga­dors històrics. I can­vis vol dir que uns mar­xa­ran, altres arri­ba­ran i alguns també hau­ran d'assu­mir un canvi de rol en l'equip, o d'inten­si­tat de joc si es vol dir així, si és que es volen que­dar. Com ja vaig apun­tar dilluns pas­sat, la direc­tiva del Barça ha fet la tàctica habi­tual en els moments de gran des­feta i ha mirat de dei­xar pas­sar tan pocs dies com fos pos­si­ble per treure el Sant Cristo gros, que és el que es treu quan hi ha sequera. I Déu n'hi do si n'hi ha hagut, de sequera, a can Barça aquesta tem­po­rada. D'expli­ca­ci­ons com calen en aquest sen­tit, cap ni una. El pre­si­dent, Josep Maria Bar­to­meu, es va com­pro­me­tre a fer una valo­ració del tema quan el Barça ja no tingués pos­si­bi­li­tats de gua­nyar la lliga. Però com que al final les pos­si­bi­li­tats hi han estat fins a l'últim minut de l'últim par­tit de lliga, doncs girem full, i a una altra cosa. Hi ha qui defensa que Mar­tino ha mar­xat per la porta de dar­rere. No hi estic d'acord. Ha mar­xat per la fines­tra! Jo hau­ria agraït la valen­tia d'anun­ciar que se li havia indi­cat el camí de la porta, ni que fos la del dar­rere, perquè se l'havia des­tituït. He defen­sat tota la tem­po­rada l'entre­na­dor argentí, però en la vida cal assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats, i en fut­bol la pri­mera és sem­pre la de l'entre­na­dor. En qual­se­vol equip que no acon­se­gueix els objec­tius es des­ti­tu­eix l'entre­na­dor. No sé per què a can Barça no ha de ser així. Uns perquè en rea­li­tat qui volen fora del club és la junta direc­tiva actual. I altres, els que manen i van deci­dir por­tar Mar­tino, perquè no volen assu­mir la des­feta que ha supo­sat aquesta tem­po­rada. Que estrany que és aquest club!

Per això, perquè el que passa a can Barça i en el seu entorn és d'allò més sur­re­a­lista, crec que una de les qüesti­ons de l'arri­bada de Luis Enri­que que ha pas­sat més d'esquit­llen­tes, i jo con­si­dero fona­men­tal, és la del psicòleg del seu equip. No hi haurà bas­tida, ni megàfon, ni bici­cle­tes, però hi haurà psicòleg. Com va ver­ba­lit­zar el mateix Luis Enri­que, aquest és un pro­fes­si­o­nal que bàsica­ment hi serà per ell. No sé si ho va dir amb iro­nia pro­vo­ca­dora, però ves que no li faci més ser­vei del que es pensa, veient com han anat les dar­re­res dues tem­po­ra­des. I cal agrair la gene­ro­si­tat de l'ofe­ri­ment a la classe periodística, que una mica fal­tats de seny, o si més no incapaços de rela­ti­vit­zar les coses, també hem demos­trat que ho estem des de fa algun temps. Con­cre­ta­ment el que coin­ci­deix entre la marxa de Guar­di­ola i la de Mar­tino.

Sort que al psicòleg no li tocarà ana­lit­zar una afició que en comp­tes d'ido­la­trar el crac més gran de la història del bar­ce­lo­nisme plan­teja dub­tes sobre ell per una tem­po­rada dis­creta de només una qua­ran­tena de gols. Si Messi hagués sor­git de les entra­nyes, posem per cas, del Manc­hes­ter Uni­ted tin­dria estàtues per tota la ciu­tat anglesa, tin­gui el con­tracte que tin­gui –com si això hi tingués res a veure!– Ens ho hem de fer mirar!

Luis Enri­que ja comanda, i ara toca anar veient com cons­tru­eix el nou pro­jecte, el Barça del futur, des del seny que trans­met d'entrada, i l'espe­rança que aquest Barça encara pre­so­ner del pas­sat no el faci parar boig.