Setmana frenètica a can Barça. Adéu a la lliga, final de temporada sense tenir en compte la final de la copa Catalunya –quan un viu agenollat, però agenollat de veritat, només es pot esperar el menyspreu de l'altre. Que la federació catalana ha d'estar al servei dels clubs és una obvietat, però tan pendent del Barça, només del Barça, és necessari? Cal? I al final, per què? Per rebre aquests favors? Carai! Perdó pel parèntesi; seguim, una reunió de junta amb notícies, el retorn de Rafinha i Deulofeu, la millora de contracte de Messi, la presentació de Ter Stegen… i, sobretot, la de Luis Enrique. I aquí ens quedem.

De fet a aquest frenesí ens hi haurem d'anar acostumant perquè aquest és el nou tarannà de l'entrenador del Barça. O més ben dit, s'hi hauran d'acostumar ells, el president, el director tècnic i els futbolistes. Els somriures infantils de Josep Maria Bartomeu en la roda de premsa de presentació del tècnic asturià denoten la feblesa d'una entitat que es posa a les mans del seu entrenador esperant repetir el model d'èxit de Jan Laporta amb Pep Guardiola. No hi ha més contingut. Això sí, a partir d'ara, el president i Andoni Zubizarreta hauran de canviar la seva posada en escena tradicionalment immobilista. La pilota els ha posat a lloc i no hi ha cap marge d'error. O va bé, o sortiran tots plegats en globus.

Els clubs ben organitzats, els que no depenen de l'entrenador de torn; els que no viuen al dia amb les decisions d'un president il·luminat que porta entrenadors sota el braç passant per sobre de tots els informes dels tècnics; els que tenen una filosofia i se la creuen de veritat, en la victòria i en la derrota; els que escullen entrenadors d'un determinat perfil passant d'un a l'altre com qui té dubtes d'anar de viatge cap al fred o cap a la calor; els que no viuen pendents del que fan i diuen els mitjans de comunicació per decidir anar cap a la dreta o cap a l'esquerra; els que no perden el temps fustigant de manera malaltissa exentrenadors gloriosos; els que tenen juntes directives que no discuteixen sobre la preparació física…, aquests clubs fan via sense necessitar que arribi un entrenador, armi el seu discurs, ompli d'energia el sac que ells han buidat amb la seva passivitat i il·lusioni el seguidor (perquè ell n'és un i coneix els seus sentiments). Felicitats a Luis Enrique. Ho va fer molt bé.

I dit això, el president i Zubi hauran d'espavilar perquè si una cosa necessita Luis Enrique per viure és intensitat. Aquí s'ha acabat el discurs de la calma, del ja veurem, del passi vostè demà. L'asturià ha traçat les línies mestres del seu projecte i no hi ha revolts que valguin. Si vol cinc jugadors nous (per dir un nombre qualsevol), seran cinc. I cinc no són tres fitxatges, un del planter que pujarà i baixarà i un que esperarem a veure què. Cinc són cinc. I aquesta intensitat que hauria d'anar de dalt cap a baix es viurà en la direcció contrària, però es viurà. I com que el tècnic asturià sap que de l'èxit d'aquesta selecció i contractació de jugadors en depèn la seva glòria o el seu fracàs, que Zubi i Barto es preparin.

I amb aquesta intensitat conviuran els futbolistes cada dia d'entrenament i, també, de partit. A la gespa aniran a tot drap perquè a Luis Enrique li sembla que és així com s'ha de viure aquesta professió de futbolista. I qui vulgui, endavant, i qui no, no podrà seguir el ritme. Vol dir això que Xavi, aquí, no hi cap? No. O que Cesc, per dinàmic, ara torna a ser indiscutible? Tampoc. I que Rafinha o Deulofeu, per ambició, són titularíssims? Ja ho veurem. El que és evident és que el mètode que va convertir el Barça en el referent mundial del sector evolucionarà cap a on el condueixi l'extècnic del Celta i que, en aquest camí cap a on sigui, serà molt interessant veure la gestió del nou líder. Intensitat. Futbol. El nou Barça de Luis Enrique.

Diumenge, eleccions. Europa en joc. Per a nosaltres, un dia molt important. Però dilluns, l'endemà, i passi el que passi, seguirem pensant igual. I al novembre, també. I amb Europa o sense Europa, farem el pas. Que ho tinguin clar. Tenim pressa.