Velocitat
Fa només una setmana que el Barça va perdre la lliga a casa, però la seqüència de fets des de llavors s'ha accelerat de manera tan desaforada que sembla que faci mesos: ha marxat Martino, que se suma així a les baixes de Puyol i Valdés –anunciades i formalitzades fins i tot abans de la final de dissabte passat–, Messi ha signat una millora de contracte, Piqué ha renovat i han arribat Luis Enrique, amb roda de premsa torrencial inclosa, i Ter Stegen, i ja tot és travessa i il·lusió de projecte nou i febre de mercato. L'aposta de la directiva just després de la constatació del fracàs esportiu és imprimir velocitat trepidant. L'alta velocitat, i a les millors versions del Barça em remeto, serveix per abassegar el rival, desarmar-lo. Però també, per aquest mateix efecte abassegador, pot ser un camuflatge eficacíssim. La trepidació, sovint a còpia d'acumular i encavalcar accions, és l'espècia amb què novel·listes com ara Dan Brown i Ken Follet donen sabor a l'escriptura funcional i insípida de tants best-sellers, o el truc que fa servir Christopher Nolan per dissimular forats de guió i la insubstancialitat del discurs amb què adorna els seus blockbusters per atorgar-los una pàtina de prestigi autoral. I així funciona també l'ecosistema comunicatiu actual: la sobredosi de dades, el soroll, atordeix, complica aturar-se a reflexionar, obliga a fer un esforç per destriar gra i palla al qual molts no estan disposats.
Des que dissabte va xiular l'àrbitre i el Camp Nou va ovacionar el campió, la directiva del Barça, que deu tenir molt estudiat i interioritzat aquest tret de l'esperit del temps que vivim, s'ha abocat a posar-lo en pràctica, com ja ha fet altres cops aquest curs, recordin aquella setmana tremenda en què primer Rosell es va negar a donar més explicacions sobre l'operació Neymar, després va dimitir i tot seguit el seu successor va detallar tota l'operació i va començar a parlar arreu i a tort i a dret. El preu del ritme trepidant, però, sovint implica menystenir fets i gents. Ara, el primer, Martino, de qui cadascú pot pensar el que vulgui de la seva tasca, però que el mínim que mereixia, i que ell devia a l'afició, també, era un comiat com cal. Martino hauria d'haver dedicat la compareixença postpartit al partit, i haver esperat a dilluns per anunciar que marxava acompanyat del president, i no només de Zubizarreta, com va passar dissabte, quan, com en aquella compareixença final de Rosell, tampoc no hi va haver preguntes, que es veu que quan acceleren no hi ha temps.
I consti que no em molesta que la junta faci la feina i fitxi i vengui i renovi i faci els anuncis corresponents, però convé que no oblidi que el rei d'aquestes tècniques de camuflatge aplicades a la gestió esportiva és Florentino Pérez, que les ha convertit en recurrents flors d'estiu, i que durant anys només li han servit per guanyar el triplet cada pretemporada i després començar a perdre'l tan bon punt la pilota arrencava a rodar, perquè qui realment imprimia una velocitat de vertigen allà on tocava, que és al camp, era el Barça.
