A banda de la intenció oficial de recarregar el dipòsit d'il·lusions a còpia de grans rumors i cars fitxatges, tal com han fet sempre les directives del Barça quan petaven seques i veien que el personal se'ls podia emprenyar, fascina de manera especial el que podríem anomenar la pel·lícula dels fets, la recreació de les circumstàncies viscudes en els darrers mesos. Ja som al cap del carrer: Martino, culpable, boc expiatori. Quan era moment de posar-hi remei, o miraven cap a una altra banda o ja els estava bé callar. Tots plegats. És just ara quan aconseguim finalment visions aproximades del que passava, de les carències i dels hipotètics responsables. Ara que no hi ha remei ja diuen que, a toro passat, tothom és Manolete, i disculpeu els antitaurins, però el llenguatge dels toros resulta impagable per gràfic. Ara sabem que els mètodes de Martino eren caducs, antics. Que admirava els jugadors, i així, és clar, no hi havia manera que el respectessin. Que feia les alineacions de manera política, gairebé salomònica, sense fer cas de l'estat de forma, sinó pendent de satisfer les vaques sagrades amb galons al vestidor, no fos cas que s'empipessin. I tothom hi està d'acord: fa mig any, pel cap baix, que ja es veia el Barça pel camí del pedregar. La més sincera enhorabona a tots els endevins, visionaris i posseïdors de tan distintiva informació. Sobretot, a aquells que no hi van fer res, absolutament res, per corregir el rumb, fossin directius, responsables tècnics o, fins i tot, periodistes. Com deia el gran Kapuscinski, aquest ofici ha d'empipar el poder dient-li el que no li agrada sentir. Si només aplaudeix els poderosos, ens convertim en simple propaganda. O en venedors de fum.

Doncs això, Rosell –que no hi és– va tenir un altre dels seus capricis amb Martino –que tampoc no hi és– i ja som al cap del carrer, ja ens hem fet la composició de lloc, siguin condemnats els culpables. Girem full ràpidament per ensopegar de seguida amb la mateixa pedra. Ara tots a córrer per dissenyar un altre relat que resulti atractiu. Els directius i tècnics que han fracassat amb estrèpit, ara ho encertaran tot. Luis Enrique és la vuitena meravella del món, just el que necessita el club. I els jugadors, és clar, joves irresponsables mimats i consentits, es penediran dels pecats comesos quan es trobin aquest capatàs al davant, que els collarà de valent. Ja està, ja ho tenim, pel·lícula muntada. I un be negre amb potes rosses, com deien els clàssics. Prou infantils són els mecanismes del futbol per caure en plantejaments d'aquest caire tan inversemblantment primari. Sembla que no ens n'adonem fins que no hi ha remei, i aleshores preferim que ens tornin a explicar un altre sopar de duro que ens empassarem sense dir ni piu. No li negarem pa ni sal, ni li retirarem la confiança abans de començar, però amb tants hagiògrafs disposats a canonitzar-lo, ara mateix creiem que va ser Luis Enrique, i no pas els anglesos, qui va inventar el futbol. Ai, que en som, d'il·lusos, els aficionats al futbol. Ens enganyen sistemàticament i encara els riem les gràcies. I si no t'ho acabes de creure o agafes distància crítica, aleshores ets un mal barcelonista, naturalment.