Ho recordo com si fos ahir. Vaig enamorar-me de Jonny Wilkinson un 22 de novembre, concretament el 22 de novembre de l'any 2003. Estava engolint pintes de Guinness gairebé sense adonar-me, amb la mirada clavada a la tele, assegut a la vora de la cadira en un pub amb nom d'heroïna irlandesa, al barri de les Corts de Barcelona.

Anglaterra i Austràlia s'enfrontaven en el matx final del campionat del món de rugbi d'aquell 2003, que es disputava precisament a Austràlia. Els locals havien eliminat ni més ni menys que els All Blacks en semifinals, i els anglesos s'havien desfet de França amb un contundent 24 a 7. No cal dir que el Telestra Stadium de Sydney era ple a vessar. Austràlia va trigar menys de cinc minuts a fer el primer assaig, per a deliri dels espectadors. Van fallar la conversió, i cinc minuts després va aparèixer un mig d'obertura de nom Wilkinson per clavar un cop de càstig i ficar el 15 de la rosa dins del partit. El matx va ser d'infart. Va succeir quelcom força infreqüent en el món del rugbi: el partit va acabar empatat a 14 i va anar a la pròrroga. Els nervis en tots dos equips, en els espectadors i en la colla de catalans i guiris del pub era insostenible. Es va arribar al minut final del temps extra empatats a 17. Quan faltaven 26 segons pel final, Jonny Wilkinson va agafar l'ovalada amb les dues mans, va aixecar el cap i va clavar un drop entre els dos pals australians que encara em glaça el cor només de recordar-lo. La pilota volava pel cel a càmera lenta i semblava que no arribaria mai als pals. Anglaterra va guanyar la final per 17 a 20 i es va coronar campiona del món, gràcies a aquell jove sense hac en el nom.

D'aleshores ençà he seguit la trajectòria de Jonny Wilkinson amb una admiració profunda. Aquest dissabte ha tornat a ser decisiu per al triomf del seu equip, el Toló occità, que el va fitxar el 2009 provinent dels Falcons de Newcastle. Va provocar el primer assaig i va fer 16 dels 26 punts del seu equip, que va coronar-se campió d'Europa.

No és casualitat que Jonny sigui un dels millors jugadors de la història del rugbi europeu. Els empleats del camp del Newcastle havien de fer hores extres el dia de Nadal o en qualsevol festiu, perquè Wilkinson hi anava fins i tot aquells dies a fer les seves pràctiques de xut, dia rere dia. Tot i ser el jugador anglès millor pagat de la història, i ser cobejat per patrocinadors i anunciants, Jonny limita els seus compromisos publicitaris a 20 dies per any, per evitar que pugui interferir amb els entrenaments. La seva altra gran passió, els escacs, explica la seva enorme capacitat per llegir el desenvolupament dels partits.

Només hi ha un títol que falta als prestatges de Can WIlkinson: el Planxot, el trofeu de campió del Top14 francès. El cap de setmana que ve, el Toló disputarà la final amb el Castres, i el més que probable triomf de l'equip de superestrelles que és el Toló serà un gran comiat per a un gran jugador. Et trobarem molt a faltar, Wilko!