La final de la Cham­pi­ons, lamen­ta­ble­ment, va dei­xar el Barça retra­tat. Cap dels dos fina­lis­tes té més fut­bol que l'equip blau­grana, cap dels dos té més talent per jugar la pilota, però el Barça no va poder superar l'Atlético en sis par­tits ni el Real Madrid en la final de copa. Lis­boa va que­dar molt lluny i, mirat fre­da­ment, els seus pro­ta­go­nis­tes només superen el Barça en fam, en fe, en inten­si­tat sos­tin­guda i en per­sistència, a banda de qüesti­ons més pro­sai­ques com ara el joc aeri.

Dar­rere de la impotència que ha transmès el Barça aquesta pri­ma­vera hi ha en gran part un dèficit en aquests aspec­tes. Resol­dre això és la pri­o­ri­tat de Luis Enri­que, i per fer-ho no només cal tenir unes quan­tes cares noves –que és impres­cin­di­ble–, sinó també fer una demo­lició con­tro­lada de l'equip per cons­truir-lo de nou. Cal, doncs, donar algu­nes bai­xes a banda de les obli­ga­des de Puyol i Valdés. Pinto només és l'anècdota. Però també s'han de posar en qüestió tots els apri­o­ris­mes del fun­ci­o­na­ment de l'equip. I això vol dir, per exem­ple, que ningú és into­ca­ble per nom, pal­marès o talent demos­trat, sinó per tre­ball, ren­di­ment i estat de forma. O que un jove del filial pot arri­bar a pas­sar pun­tu­al­ment davant d'un juga­dor del pri­mer equip que no hagi tre­ba­llat bé. O que l'equip i els interes­sos col·lec­tius han de tor­nar a estar clara­ment per sobre de les pre­ferències o pri­vi­le­gis indi­vi­du­als; al camp, al ves­ti­dor o a la zona mixta. I també vol dir que el fut­bol del Barça, sense can­viar la seva essència, ha de renun­ciar a algun apri­o­risme i a alguns tics per poder evo­lu­ci­o­nar, enri­quir-se i tor­nar a sor­pren­dre els rivals. S'ha de fit­xar? Sí, i bé, però encara és més impor­tant mar­car el rumb i la velo­ci­tat que pugui por­tar el Barça un altre cop al màxim nivell. Posar-se al cap­da­vant del grup i acon­se­guir que tots el seguei­xin. I si algú no pot o no ho vol, que s'ho pugui mirar des de fora.