La final de la Champions, lamentablement, va deixar el Barça retratat. Cap dels dos finalistes té més futbol que l'equip blaugrana, cap dels dos té més talent per jugar la pilota, però el Barça no va poder superar l'Atlético en sis partits ni el Real Madrid en la final de copa. Lisboa va quedar molt lluny i, mirat fredament, els seus protagonistes només superen el Barça en fam, en fe, en intensitat sostinguda i en persistència, a banda de qüestions més prosaiques com ara el joc aeri.

Darrere de la impotència que ha transmès el Barça aquesta primavera hi ha en gran part un dèficit en aquests aspectes. Resoldre això és la prioritat de Luis Enrique, i per fer-ho no només cal tenir unes quantes cares noves –que és imprescindible–, sinó també fer una demolició controlada de l'equip per construir-lo de nou. Cal, doncs, donar algunes baixes a banda de les obligades de Puyol i Valdés. Pinto només és l'anècdota. Però també s'han de posar en qüestió tots els apriorismes del funcionament de l'equip. I això vol dir, per exemple, que ningú és intocable per nom, palmarès o talent demostrat, sinó per treball, rendiment i estat de forma. O que un jove del filial pot arribar a passar puntualment davant d'un jugador del primer equip que no hagi treballat bé. O que l'equip i els interessos col·lectius han de tornar a estar clarament per sobre de les preferències o privilegis individuals; al camp, al vestidor o a la zona mixta. I també vol dir que el futbol del Barça, sense canviar la seva essència, ha de renunciar a algun apriorisme i a alguns tics per poder evolucionar, enriquir-se i tornar a sorprendre els rivals. S'ha de fitxar? Sí, i bé, però encara és més important marcar el rumb i la velocitat que pugui portar el Barça un altre cop al màxim nivell. Posar-se al capdavant del grup i aconseguir que tots el segueixin. I si algú no pot o no ho vol, que s'ho pugui mirar des de fora.