Dissabte passat, durant la final de la lliga de campions, es van apreciar multitud de gestos significatius. Reaccions espontànies dels uns i dels altres. Quan el Madrid va fer el 4-1 definitiu, Cristiano, ple d'ego, va tenir un comportament irrespectuós, allunyat del gran professional que és. D'altra banda, Simeone, abatut i conscient que havien estat ben a punt de fer història, es dirigia als seus futbolistes tocant-se el mentó i aixecant-lo. “Hem de sortir d'aquí amb el cap ben alt”, semblava transmetre als seus jugadors. I és que la temporada que ha completat l'Atlético ha estat d'escàndol. Ha aguantat el duel amb els dos gegants de la lliga, no ha cedit cap derrota en els quatre enfrontaments contra el Barça i el Madrid, ha sabut patir en els moments difícils, s'ha sobreposat a les lesions i ha acabat assolint el torneig de la regularitat. Gairebé tothom pensava que tard o d'hora acabarien defallint. Tothom menys el seu líder espiritual. El discurs del “partit a partit”, l'esforç com a tasca innegociable i la força del grup van portar l'Atlético a la final del màxim torneig continental després de quaranta anys. El Madrid, contra les cordes durant gran part del partit, va acabar imposant-se gràcies al fons d'armari i les cames fresques dels seus futbolistes. Unes cames fresques que no tenien els homes de Simeone. El preparador argentí va admetre després la seva culpa. Es va deixar seduir per l'empenta de Diego Costa i es va veure obligat a fer un canvi prematur. Aquest canvi, aquest oxigen per anar amunt quan el Madrid més collava en la segona part, ja l'havien exhaurit amb el davanter hispanobrasiler en el minut 8. Hi ha un component de dignitat en la derrota cruel que la victòria no coneix. Una heroïcitat pròpia d'aquells que s'han refet davant totes les adversitats i que han quedat a un pas de la glòria. L'Atlético no va poder dedicar la primera copa d'Europa a Luis Aragonés, un altre heroi en aquella derrota també cruel contra el Bayern fa quaranta anys. Com sempre diu el meu pare, seguidor fidel de l'Atlético: “El més important a la vida és anar amb al cap ben alt. Tornarem. Sempre ho hem fet.”