El segon diu­menge del mes de juliol es com­plirà un ritual que des del 1930 s'ha produït en dinou oca­si­ons: el capità de la selecció gua­nya­dora de la copa del món de fut­bol aixe­carà el tro­feu de campió mun­dial. Aquesta és la foto, la ins­tantània que es tria per il·lus­trar en una sola imatge gràfica el repàs dels diver­sos mun­di­als. Tot i que en alguns casos, com va ser el del mun­dial del Bra­sil 1950, la copa es va ator­gar gai­rebé de manera clan­des­tina per Jules Rimet, pre­si­dent de la FIFA, a Obdu­lio Varela, el capità de l'Uru­guai, equip que va silen­ciar un estadi i un país després de der­ro­tar el Bra­sil en el par­tit que deci­dia el títol. La foto és la del gol de Ghig­gia que va donar el tri­omf als uru­gua­ians (2-1).

Pre­ci­sa­ment, en l'altre cam­pi­o­nat del món gua­nyat per l'Uru­guai, el de la pri­mera edició, altres fotos també han tret pro­ta­go­nisme a la de la cerimònia del lliu­ra­ment del tro­feu que va aixe­car el pio­ner, el defensa José Nasazzi (1901-1968), líder indis­cu­ti­ble de la pri­mera selecció que va exer­cir una hege­mo­nia mun­dial del 1920 al 1930. Aquest domini es va ini­ciar amb el tri­omf en els cam­pi­o­nats sud-ame­ri­cans del 1923 i del 1924. En l'edició del 1923, els juga­dors van tenir com a premi poder par­ti­ci­par en els Jocs Olímpics de París, que es dis­pu­ta­ven l'estiu de l'any següent. La pri­mera experiència euro­pea d'un equip sud-ame­ricà va ser un èxit total. L'equip uru­guaià va superar en la final Suïssa per un clar 3-0, però el que va impres­si­o­nar més al públic que omplia l'estadi de Colom­bes va ser el joc de com­bi­nació i pas­sa­des cur­tes d'un bloc en el qual van sobre­sor­tir Nazassi i el seu com­pany d'equip al Bella Vista José Lean­dro Andrade, a qui els fran­ce­sos van bate­jar com la Mara­ve­lla Negra. Un cop aca­bat el par­tit, l'equip de l'Uru­guai va fes­te­jar el que era, de facto, la pro­cla­mació com a campió del món fent una volta a l'estadi, i va donar nom a la volta olímpica que fan els equips quan gua­nyen un títol.

Aquest tri­omf no només va tenir pro­funds efec­tes fut­bolístics, sinó que també va repor­tar can­vis en la vida dels juga­dors cam­pi­ons, tot i que encara no s'havia assen­tat el pro­fes­si­o­na­lisme. És el cas de Nasazzi, que, abans de mar­xar a París, va jurar que no tor­na­ria a tre­ba­llar mai més al taller on tallava mar­bre per fer el reves­ti­ment del Pala­cio Legis­la­tivo de Mon­te­vi­deo. I així va ser, ja que quan va tor­nar va ser nome­nat tre­ba­lla­dor dels Casi­nos Muni­ci­pa­les de Mon­te­vi­deo i va arri­bar a ser el gerent d'aquest orga­nisme, càrrec que ocu­pava quan va morir. Durant la seva tra­jectòria espor­tiva, Nasazzi va des­ta­car per la seva for­ta­lesa física, per la seva capa­ci­tat de lide­ratge i també per un aspecte tàctic. Molt abans que es posés en pràctica la figura del lliure, ell ja endar­re­ria una mica la seva posició (en aque­lla època els dos defen­ses juga­ven en línia) i va esde­ve­nir un pro­to­lliure.

La mateixa base de l'equip uru­guaià que va gua­nyar a París va repe­tir el tri­omf qua­tre anys més tard a Ams­ter­dam, en la final con­tra l'Argen­tina (2-1). Aquest domini es va allar­gar gràcies a la victòria en la final de la pri­mera copa del món, con­tra el mateix rival, dis­pu­tada a Mon­te­vi­deo (4-2). Aque­lla hege­mo­nia –de fet és l'equi­va­lent a tres títols mun­di­als con­se­cu­tius, que es va ampliar el 1950 en el mun­dial de Bra­sil– va sor­pren­dre el món, ja que pro­ve­nia d'un país amb molt pocs mili­ons d'habi­tants. Després d'un llarg parèntesi, ara farà qua­tre anys, a Sud-àfrica, l'Uru­guai es va tor­nar a situar en l'elit del fut­bol mun­dial arri­bant a les semi­fi­nals. Ara, en el retorn al país on va con­que­rir el seu últim títol, els uru­gua­ians anhe­len recu­pe­rar un lloc en la història com el que té aquell magnífic equip que va mera­ve­llar el món.