He d'admetre que el vell debat sobre l'accés a l'Eurolliga i les llicències concedides als clubs per donar-los una certa estabilitat em tenia descol·locat, perquè tots dos bàndols tenien raó. Tant l'Eurolliga –necessitada d'audiències, que vénen sobretot dels grans clubs europeus– com aquests clubs potents d'una banda i les lligues i clubs de menors dimensions –que consideraven el sistema d'accés massa decantat al màrqueting en detriment del mèrit esportiu– de l'altra. No veia com compatibilitzar les aspiracions legítimes de tothom, però el projecte de reforma de l'Eurolliga podria tocar la tecla bona.

Si s'aprova, sota el mateix paraigua hi haurà una divisió A –equivalent a l'Eurolliga– i una divisió B, l'actual Eurocup. Amb tres ascensos –i descensos– entre B i A a final de cada temporada. Per tant, l'accés a Europa es farà des de les lligues estatals a la divisió B, pas obligat per lluitar per la màxima competició.

Sobre el paper, tot són avantatges i es preserven els interessos de tothom. És evident que no serà una competició tancada. Ja no ho és ara, però s'eliminarà el mecanisme de protecció de les llicències A per diverses temporades. Els clubs sense plaça europea però un amb projecte sòlid no hi poden estar en desacord. D'entrada, els perdedors de les últimes finals de l'Eurocup –i un altre equip més– ja haurien aconseguit igualment plaça a la divisió A sense haver d'esperar un any més a buscar el premi via Eurocup. Perquè en molts casos, perseguir-lo mitjançant la lliga estatal requeria arribar a la final –o guanyar-la– a costa d'un dels equips amb llicència A o, encara pitjor, quedar-se sense plaça mentre aquest equip amb llicència A la conservava tot i haver acabat més mal classificat. D'exemples n'hi ha uns quants, i el més proper és d'ara fa un any: el CAI i el Gran Canària –semifinalistes a l'ACB– no van tenir accés a l'Eurolliga i sí el Laboral Kutxa –eliminat pels canaris, cosa que fa l'exemple més sagnant– i l'Unicaja, que ni tan sols va disputar el play-off.

No menyspreem, tampoc, l'efecte potenciador de la competitivitat del nou sistema. S'han acabat els equips comparsa –fins i tot en la primera fase– que accedeixen a l'Eurolliga guanyant una competició estatal de nivell dubtós. S'ha acabat veure equips com el Cibona, el Prokom i el Lietuvos dels últims anys, el Charleroi, el Cedevita i l'Estrasburg, que amb prou feines sumaven una o dues victòries en la primera fase. Ara hi accediran els millors, amb un altre valor afegit: que ho faran d'una manera més justa, a través d'una competició entre aspirants.

Per tot plegat, em costa trobar peròs a la proposta. L'únic punt opac és saber si la tria dels equips de la primera temporada tindrà algun punt d'arbitrarietat. Però si fos així, la pilota –allò a què sempre apel·len els defensors de la puresa esportiva– dictarà sentència al cap de poc i l'intrús baixarà. I no entenc les desqualificacions que vaig llegint, com no sigui que vénen dels defensors del poder de les federacions i les lligues estatals. Un món que sona a antic.