Cer­tes pro­fe­cies èbries cla­ma­ven la fi del món amb l'arri­bada d'un papa negre al Vaticà, un con­di­ci­o­nant que han vist acom­plert amb la inter­pre­tació metafòrica que suposa tenir un jesuïta a la seu de Pere. Aquest gru­pus­cle d'addic­tes a les bar­re­ges que pro­pa­guen als qua­tre vents la seva frus­tració exis­ten­cial, havien gau­dit sem­pre del meu menys­preu satíric fins aquest dis­sabte. Tot sem­blava qua­drar. El Madrid de la décima aca­bava l'any amb una copa del Rei gua­nyada con­tra el Barça més medi­o­cre dels últims anys. Era el minut 90 i per­ce­bia en la llu­nya­nia del meu sub­cons­ci­ent un modest plaer pel fet de ser espa­nyol. La meva ànima estava embol­ca­llada d'un sen­ti­ment d'ager­ma­na­ment amb les coa­li­ci­ons uni­o­nis­tes que defen­sen amb ver­sos de Pemán la uni­tat de la nos­tra sacro­santa pàtria. Antes Roja que Rota, deli­rava en veure Villa esgar­ra­pant temps al rellotge. Men­tres­tant, l'Atlético rebut­java l'enèsim atac del Madrid, i m'ima­gi­nava el pri­mer Aus­tra­lo­pit­he­cus espa­nyol aixe­cant-se erecte de la mig­di­ada men­tre anhe­lava tenir el gar­rot més grui­xut de la cova per allò de la raça ibèrica. Ser espa­nyol hi ha dies que mola, m'escri­via una com­pa­nya de militància pel What­sapp. I lla­vors va arri­bar el gol de Ramos, i de la joia de ser el con­fes­sor d'Isa­bel la Catòlica, vaig pas­sar a bus­car a la Wiki­pe­dia què deia Nos­tra­da­mus. I si, com que el fut­bol ha de ser quel­com secun­dari en la nos­tra escala mal­mesa de pri­o­ri­tats vitals, m'embar­gava una lle­van­tada de cul­pa­bi­li­tat per no valo­rar l'essència del meu dia a dia. Em dei­xava arros­se­gar pel desànim igno­rant la natu­ra­lesa caduca dels èxits. Davant d'aquesta para­doxa tenia dues sor­ti­des: la pri­mera era pren­dre l'ampo­lla del desen­gany i abraçar-m'hi amb ten­dresa filial; la segona, encen­dre Ràdio Vila­bla­reix i seguir exem­ple dels que tirant aquesta ràdio enda­vant per­so­ni­fi­quen la figura del sol­dat que es manté dem­peus mal­grat que un tifó de desànim s'hagi apo­de­rat d'una tropa poc acos­tu­mada a la constància que reque­rei­xen les grans bata­lles. Els meus con­vi­la­tans de 107.5 FM em van sal­var la nit. La dècima no feia tant de mal i Ter Ste­gen em començava a sem­blar diver­tit.