Certes profecies èbries clamaven la fi del món amb l'arribada d'un papa negre al Vaticà, un condicionant que han vist acomplert amb la interpretació metafòrica que suposa tenir un jesuïta a la seu de Pere. Aquest grupuscle d'addictes a les barreges que propaguen als quatre vents la seva frustració existencial, havien gaudit sempre del meu menyspreu satíric fins aquest dissabte. Tot semblava quadrar. El Madrid de la décima acabava l'any amb una copa del Rei guanyada contra el Barça més mediocre dels últims anys. Era el minut 90 i percebia en la llunyania del meu subconscient un modest plaer pel fet de ser espanyol. La meva ànima estava embolcallada d'un sentiment d'agermanament amb les coalicions unionistes que defensen amb versos de Pemán la unitat de la nostra sacrosanta pàtria. Antes Roja que Rota, delirava en veure Villa esgarrapant temps al rellotge. Mentrestant, l'Atlético rebutjava l'enèsim atac del Madrid, i m'imaginava el primer Australopithecus espanyol aixecant-se erecte de la migdiada mentre anhelava tenir el garrot més gruixut de la cova per allò de la raça ibèrica. Ser espanyol hi ha dies que mola, m'escrivia una companya de militància pel Whatsapp. I llavors va arribar el gol de Ramos, i de la joia de ser el confessor d'Isabel la Catòlica, vaig passar a buscar a la Wikipedia què deia Nostradamus. I si, com que el futbol ha de ser quelcom secundari en la nostra escala malmesa de prioritats vitals, m'embargava una llevantada de culpabilitat per no valorar l'essència del meu dia a dia. Em deixava arrossegar pel desànim ignorant la naturalesa caduca dels èxits. Davant d'aquesta paradoxa tenia dues sortides: la primera era prendre l'ampolla del desengany i abraçar-m'hi amb tendresa filial; la segona, encendre Ràdio Vilablareix i seguir exemple dels que tirant aquesta ràdio endavant personifiquen la figura del soldat que es manté dempeus malgrat que un tifó de desànim s'hagi apoderat d'una tropa poc acostumada a la constància que requereixen les grans batalles. Els meus convilatans de 107.5 FM em van salvar la nit. La dècima no feia tant de mal i Ter Stegen em començava a semblar divertit.