Ja ho sé que quan les coses no han anat com voldríem cal girar full ràpidament i mirar endavant, com sé que tots els discursos al voltant del Barça versen ja sobre la temporada que ve. Però com que tindrem un any per parlar-ne, deixin-me fer l'última mirada enrere i anar al gol de Messi anul·lat per Mateu Lahoz en l'últim partit de lliga. M'hi porta la carta del lector Antoni Verdaguer que dimarts publicava El Punt Avui, i en la qual, amb tota la raó, se sorprenia de la poca importància que s'ha donat a un error arbitral cabdal però pel qual ni els jugadors van protestar. Del fet, se n'han dit dues coses del tot certes. Una, que el barcelonisme tenia tan coll avall que aquesta lliga no tocava que ni un desenllaç amb error arbitral li ha desfermat cap mena d'ira; i l'altra, que el silenci elegant que aquí hem gastat hauria estat soroll eixordador si un gol mal concedit hagués donat la lliga al Barça. Per mi, però, la gran raó que explica que de l'error arbitral no se n'hagi fet sang és la seva aparença immediata, que és el nivell des d'on jutgem gairebé tot el que ens envolta. “Gol! No, anul·lat! Per què? Messi està més avançat, llàstima...” I aquí ho vam deixar, fins que van començar a córrer veus que fins i tot van capgirar l'opinió d'alguns analistes: la pilota ve d'un rival i, per tant, es desfà el fora de joc. Però el mal ja estava fet, no només pel gol, que ho era, sinó perquè, en l'interval, ja no hi havia tant un error arbitral del qual queixar-se com un error col·lectiu a dissimular, que una cosa és veure i parlar de futbol o dedicar-s'hi, i una altra, conèixer bé el reglament i, sobretot, saber veure les coses que van d'un pèl, raó de més per ajudar els àrbitres amb imatges a consultar a peu de camp. No tinc cap dubte que un gol mal anul·lat hauria pogut deixar la sensació de lliga espoliada al Barça fins al punt de fer el discurs que ara presumim de no haver fet. Però també els gols mal anul·lats, a més de ser-ho, han de semblar-ho.