Mundial
Ja, ja sé que, com amb la lliga perduda del Barça, passats sets dies sembla que en faci un segle, i que ja està tothom ocupat amb afers veritablement importants com ara les evolucions o involucions del mercato, però, perdonin, hi ha campió d'Europa. I Florentino, per cert, té dret a gallejar tant com vulgui. Només faltaria, amb el que li ha costat. Tot i que no és Florentino, qui vull defensar, sinó Casillas, a qui han criticat molt més per unes declaracions que no pas per la cagada indigna del seu estatus en el gol de Godín, a la qual només li van faltar dos minuts per resultar letal. Llavors, com que sovint així de fina és la línia que separa el triomf del fracàs i els herois dels acabats, a Casillas li hauria caigut a sobre tot el pes de la derrota, aclaparador sobretot tenint en compte els obsessius dotze anys d'espera i frustració per la décima, i la col·lecció de mourinhistes que la tenen votada al porter per titafreda, filtrador o tantes altres imputacions que li han fet.
En tot cas, això no va passar, i les pulles no li han vingut pas per la cagada, sinó perquè se li va ocórrer verbalitzar el que tothom sap o hauria de saber: que la Champions és molt més important que el mundial. I ja sé que en això els patriotes no atenen a raons, però, si faig cas dels mateixos àmbits d'on cauen els retrets, no hi ha més nacionalismes que els perifèrics i separatistes, ergo no poden ser (des)raons patriòtiques les que els fonamenten, de manera que hi insistiré: la Champions és molt més important que la copa del món. I no enguany, sinó cada curs, des de fa molts. I no passa res. Ningú no qüestiona que el Tour és més important que el mundial de ciclisme, i tampoc passa amb el de bàsquet i l'NBA, per posar l'exemple que més s'apropa a això de l'orelluda i la copa d'or i malaquita amb dos paios sostenint el món a les espatlles –el pes de la victòria–: cap jugador de bàsquet s'atreviria a rebaixar l'Anell de l'NBA al nivell del mundial, i a les convocatòries mundialistes de les estrelles de les franquícies em remeto. Sí, quan la copa d'Europa va arrencar i el Madrid l'acaparava, era encara un torneig incipient i precari i incomparable amb la desfilada d'estrelles de la copa del món, que ja tenia dècades de tradició. Però ara la desfilada continua en la Champions, en la qual de vegades fins i tot hi ha espectacle. No com en els All-Stars estiuencs de seleccions, en què el zerozerisme, el plom a les ales, l'avorriment i la jugada puntual són la norma, i el futbol amb cara i ulls, l'excepció. Per això Messi, sense mundial, ja és molt més gran que Maradona, que mai no va ni ensumar l'orelluda.
Però arriba l'estiu, xafogor i mercato es fan insuportables i el mundial és metadona per a addictes i extensió per altres mitjans del duel entre les rebregades estrelles del Barça i els flamants campions d'Europa. O entre CR7 i Messi (o Neymar). De manera que a partir d'ara i durant un parell de mesos, si Casillas i la resta del món fingeixen que no hi ha res més important que la copa del món, jo també em sumaré a la impostura.