Futbol, poble, vida
era el del diumenge al camp, com qui anava cada dia a l'escola i cada tarda a la plaça
“El mossèn devia fer les misses més curtes, perquè al cap de vint minuts ja tornava a venir a entrenar-nos.” Aquest era un fragment d'un testimoni recollit en el documental sobre els 100 anys d'història del CF Tordera, que s'acaba de presentar. Són molts els clubs de futbol del país que han arribat al centenari –el degà de Catalunya, el Palamós, ja en suma 116– i uns quants els que han aprofitat l'efemèride per recollir-ne la història amb llibres o DVD. I segur que n'hi podríem sumar molts més, però no sempre hi ha el material per descobrir els orígens i, sobretot, no sempre hi ha la voluntat de gratar tant per trobar-los i, a partir d'aquí, narrar-ne el desenvolupament. Només aquest esforç, propi de qui sent un vincle especial amb el club, ja és admirable.
Amb un club esportiu com a fil conductor, es pot fer una anàlisi sociològica i històrica de l'evolució d'un municipi. L'associació és lògica i natural, i passa en tots els racons del nostre país amb entitats de llarga durada, que n'hi ha un grapat. Els primers passos, sense ni camp fix. El creixement. La llum de la República. Les interrupcions per la guerra. Les dificultats de la postguerra. El lloc destacat en els programes de la festa major. La modernització. Les vaques grasses, amb fitxatges de fora i cabassos de diners per a tothom. Evolucions paral·leles a molts llocs, i històries pròpies que també tindrien molts punts en comú arreu. Com el president que feia de tot, el massatgista tan estimat al vestidor o el xofer que feia tres viatges el dia que no en colava set o vuit de cop al cotxe. El paper imparcial (a la seva manera) de la Guàrdia Civil o la persecució a l'àrbitre pels carrers del poble. D'anècdotes, tantes com vulguin.
El futbol és competició, és clar. Resultats, categories, títols, nivell, competitivitat. Ascensos i descensos. Èxits i fracassos. Però l'esport ha estat, i és, moltes altres coses. Almenys per als que som de poble i hem fet vida als camps de futbol, les pistes i els poliesportius. A la part final del documental sobre el centenari del Tordera, preguntaven als testimonis què significava per a ells el club, el futbol. “Una família”, coincidien la majoria. Amistat, unió, pertinença. Sentiment. Una història compartida a centenars de pobles. La majoria a partir del futbol, però en alguns casos més peculiars (i possiblement encara amb més orgull propi), amb el bàsquet, l'hoquei i l'handbol. L'esport com a vincle, com a motor social, com a espai d'oci gairebé únic durant una bona part d'aquestes històries en minúscules. Res a veure, és clar, amb tot el que tenim a l'abast ara. No cal renegar dels avenços ni viure ancorat en la nostàlgia, però de vegades envejo els diumenges en què érem feliços anant a veure amb una pilota a la mà, només una pilota, els partits del primer equip al poble. Els grans. Els bons. Competien en categories regionals, de vegades en la més baixa, però ens semblaven uns herois. Ni Champions ni Pilotes d'Or. El futbol era el del diumenge al camp, com qui anava cada dia a l'escola i cada tarda vespre a la plaça de la vila. Ara, podem ser en mil llocs, de cos present o virtualment. I, per desgràcia, cada cop menys als camps. Aquest mal també és compartit per la majoria de clubs del país, amb excepcions comptades. Una llàstima.