L'única cosa que no dubto del Barça que veurem la temporada que ve és que serà un equip intens; i aquesta és una premissa indispensable si volem fer alguna cosa seriosa. A partir d'aquí, ja anirem veient quin dibuix tàctic planteja el nou mister i jo espero ansiosament que ens aporti variants i matisos que enriqueixin el nostre joc.

Però atenció que, des del moment que Luis Enrique va dir que havia de parlar amb Xavi Hernández per deixar les coses clares d'entrada –com ha de ser–, s'han encès alarmes i, en aquesta línia, les declaracions de Johan Cruyff en les quals –excedint-se clarament en les formes– titllava textualment “d'idiotes que no tenen ni idea de futbol” els qui discuteixen el paper de Xavi al Barça, són un termòmetre força il·lustratiu del que vull dir.

A la seva posició, Xavi és un fora de sèrie i, a més, és dels nostres. I si l'entrenador creu que Xavi, per a qui el temps també ha passat com és lògic (34 anys i molta tralla a les cames), ha d'assumir un altre rol en l'equip, tampoc tinc cap dubte de la seva absoluta col·laboració a la causa. D'altra banda, però, entenc perfectament que entre els defensors a ultrança del joc combinatiu, posicional i de possessions llargues que ha identificat el Barça en els anys de màxim esplendor, la possibilitat que Xavi deixi de tenir el grau de mariscal provoqui urticària i fins i tot pànic. Perquè sense la referència d'aquest portentós migcampista, l'equip haurà d'expressar el seu futbol de manera –si més no, una mica– distinta. Això és així.

Xavi marca l'estil, la qual cosa fa que el seu cas sigui sensiblement diferent al d'altres jugadors que han estat els herois de la millor època de la història del club, però dels quals es pot plantejar un relleu, total o parcial. Que, per exemple, Puyol ja no pugui continuar vestint la gloriosa samarreta blaugrana (per cert, per un cop aquests pocatraça de Nike l'han encertat amb el nou disseny; queda dit) ens sap molt de greu, però es tracta de saber fitxar un central de característiques similars i esperar que doni la talla.

Però Xavi és un punt i a part. Això que en diem model ha reposat i s'identifica amb ell i, també, amb Iniesta, val a dir-ho; ells dos en són l'essència, la brúixola que ha marcat el rumb (i una bèstia futbolística inclassificable com Messi ha fet que el model hagi esdevingut el millor equip de la història). Però Xavi –com Iniesta– és inimitable; el seu talent innat per fer tot el que fa no es pot transmetre (per molt que a la Masia s'obsessionin a fabricar Xavis i Iniestas). Xavi no té substitut i algun dia, ens agradi o no, haurem d'aprendre a jugar sense ell. D'una altra manera.

Luis Enrique és un bon coneixedor del nostre estil, però té idees pròpies i, segurament, optarà per noves vies; el suposat interès per fitxar un jugador com el colchonero Koke pot aportar pistes en aquesta línia. La necessitat de saber reinventar-se, que diu Pep Guardiola. Allò que Tata no va saber fer, o no va poder, o una mica de tot plegat. Per això han fitxat Lucho i, sobretot, per això l'han fitxat ara.