Quasi tot relat té un començament, i el d'aquest el falcarem a Atenes, el 15 d'abril de 1993. En una pista de bàsquet, per què no, amb el Benetton i el Llemotges disputant la final de la copa d'Europa. Amb Kukoc, Teagle i Rusconi simbolitzant l'equip de Treviso i amb Zdovc, Young i Bilba, el francès. Ho recordaran bé, va ser el triomf d'aquell conjunt capaç de guanyar una final anotant tot just 16 cistelles de camp, la llavor dels mals del bàsquet modern –no pas perquè aquella fos una proposta malèfica, sinó per la plaga que va suposar la seva innoble interpretació.

I això que aquí ens funciona com a port de partida, aquell equip amb pivots de menys de dos metres dirigit magistralment per Bozidar Maljkovic que va derrotar els italians 55-59 i que va gravar amb foc el seu nom en la història d'aquest esport, és el que ha resistit l'implacable pas del temps, la insuportable lleugeresa dels vencedors. A França, a més, l'orgull recorda la jugada decisiva d'aquell partit, la pilota arrencada a Kukoc quan el croat, amb 55-57 i pocs segons per acabar, es disposava a llançar el triple vencedor. La pilota confiscada per Frédéric Forte. “És un paio molt intel·ligent, segur de si mateix –explica Maljkovic en el número 7 de Cuadernos de Basket–. Sabia que no era un gran atleta i que havia de tenir una altra cosa. I això era la intel·ligència.”

Amb 23 anys, a Forte encara li quedava tota una carrera per fer, aleshores. I la va fer, prou que sí, aferrat a la perspicàcia, a una elogiada comprensió del joc. Al Llemotges i a l'Estrasburg, resumidament, per bé que va dur a terme més d'un viatge a l'estranger cap al final del seu trajecte professional. L'adéu, però, va voler que fos al Llemotges en la temporada 2005/06, quan el dominador del bàsquet francès dels anys vuitanta i noranta en feia dues que era a l'N1. Expulsat de l'elit, arronsat per uns gravíssims problemes econòmics que gairebé havien certificat la defunció de l'entitat l'estiu del 2004, però que enfonsaven les arrels el 2000. L'any profètic, amb Dusko Ivanovic a la banqueta i amb Marcus Brown, Harper Williams, Yannick Bonato, Frederic Weis i Stépahne Dumas al camp, l'any que el CSP havia guanyat la lliga, la copa i la Korac –aquesta, justament a l'Unicaja de Maljkovic–. Forte es va retirar amb l'equip a l'N1, explicàvem, i el va dirigir un parell de temporades més, una ja en la PRO B, fins que el 2009 va deixar la pista per ordenar l'entitat des de la presidència.

I és des d'aquest càrrec que el base que els francesos van coincidir a anomenar el Cervell, que Forte ha retornat el club en la final de la lliga francesa, catorze anys després d'aquell gloriós i ruïnós 2000 i amb un exili de cinc en la PRO B. Una final jugada contra l'Estrasburg i que, ahir, va saber tancar a casa seva, al Palau d'Esports de Beaublanc, indiscutiblement (0-3). Amb gent coneguda com ara Adrien Moerman, Joseph Gomis, Taurean Green, Johan Petro i l'exblaugrana Alex Acker, dirigits per Jean-Marc Dupraz. “Quan érem a la PRO B ja ens ho repetia sempre”, deia del seu president Boungou, un jugador que tard o d'hora ho acabarà sent per tothom, de conegut: “Una final és per guanyar-la. La resta no val per a res.”

Sap bé el que reitera Forte, un president diferent, amb perspectiva de distàncies llargues, que el 1993 va gravitar des del punt més alt del continent i que el 2005 es va fer seva la necessitat de baixar a la tercera divisió del bàsquet francès per retornar el Llemotges allà on “els aficionats de tota una regió mereixen”. Un president que fa vuit anys encara jugava, amb perspectiva de mires amples, i que el setembre de l'any passat explicava a l'Ouest-France què demanaria al geni que un dia el sorprengués, cara a cara. “Que França sigui campiona d'Europa: necessitem que la generació de Parker i Diaw tinguin èxit. Un segon desig és una cosa essencial: joc net en les finances dels clubs. I un tercer, ja més egoista, seria tornar a l'Eurolliga amb el Llemotges.” Un, dos i tres.