Els tres somnis d'en Fred

Quasi tot relat té un començament, i el d'aquest el fal­ca­rem a Ate­nes, el 15 d'abril de 1993. En una pista de bàsquet, per què no, amb el Benet­ton i el Lle­mot­ges dis­pu­tant la final de la copa d'Europa. Amb Kukoc, Tea­gle i Rus­coni sim­bo­lit­zant l'equip de Tre­viso i amb Zdovc, Young i Bilba, el francès. Ho recor­da­ran bé, va ser el tri­omf d'aquell con­junt capaç de gua­nyar una final ano­tant tot just 16 cis­te­lles de camp, la lla­vor dels mals del bàsquet modern –no pas perquè aque­lla fos una pro­posta malèfica, sinó per la plaga que va supo­sar la seva inno­ble inter­pre­tació.

I això que aquí ens fun­ci­ona com a port de par­tida, aquell equip amb pivots de menys de dos metres diri­git magis­tral­ment per Bozi­dar Maljko­vic que va der­ro­tar els ita­li­ans 55-59 i que va gra­var amb foc el seu nom en la història d'aquest esport, és el que ha resis­tit l'impla­ca­ble pas del temps, la insu­por­ta­ble lleu­ge­resa dels ven­ce­dors. A França, a més, l'orgull recorda la jugada deci­siva d'aquell par­tit, la pilota arren­cada a Kukoc quan el croat, amb 55-57 i pocs segons per aca­bar, es dis­po­sava a llançar el tri­ple ven­ce­dor. La pilota con­fis­cada per Frédéric Forte. “És un paio molt intel·ligent, segur de si mateix –explica Maljko­vic en el número 7 de Cua­der­nos de Basket–. Sabia que no era un gran atleta i que havia de tenir una altra cosa. I això era la intel·ligència.”

Amb 23 anys, a Forte encara li que­dava tota una car­rera per fer, ales­ho­res. I la va fer, prou que sí, afer­rat a la pers­picàcia, a una elo­gi­ada com­prensió del joc. Al Lle­mot­ges i a l'Estras­burg, resu­mi­da­ment, per bé que va dur a terme més d'un viatge a l'estran­ger cap al final del seu tra­jecte pro­fes­si­o­nal. L'adéu, però, va voler que fos al Lle­mot­ges en la tem­po­rada 2005/06, quan el domi­na­dor del bàsquet francès dels anys vui­tanta i noranta en feia dues que era a l'N1. Expul­sat de l'elit, arron­sat per uns gravíssims pro­ble­mes econòmics que gai­rebé havien cer­ti­fi­cat la defunció de l'enti­tat l'estiu del 2004, però que enfon­sa­ven les arrels el 2000. L'any profètic, amb Dusko Iva­no­vic a la ban­queta i amb Mar­cus Brown, Har­per Willi­ams, Yan­nick Bonato, Fre­de­ric Weis i Stépahne Dumas al camp, l'any que el CSP havia gua­nyat la lliga, la copa i la Korac –aquesta, jus­ta­ment a l'Uni­caja de Maljko­vic–. Forte es va reti­rar amb l'equip a l'N1, explicàvem, i el va diri­gir un parell de tem­po­ra­des més, una ja en la PRO B, fins que el 2009 va dei­xar la pista per orde­nar l'enti­tat des de la pre­sidència.

I és des d'aquest càrrec que el base que els fran­ce­sos van coin­ci­dir a ano­me­nar el Cer­vell, que Forte ha retor­nat el club en la final de la lliga fran­cesa, catorze anys després d'aquell gloriós i ruïnós 2000 i amb un exili de cinc en la PRO B. Una final jugada con­tra l'Estras­burg i que, ahir, va saber tan­car a casa seva, al Palau d'Esports de Beau­blanc, indis­cu­ti­ble­ment (0-3). Amb gent cone­guda com ara Adrien Moer­man, Joseph Gomis, Tau­rean Green, Johan Petro i l'exblau­grana Alex Acker, diri­gits per Jean-Marc Dupraz. “Quan érem a la PRO B ja ens ho repe­tia sem­pre”, deia del seu pre­si­dent Boun­gou, un juga­dor que tard o d'hora ho aca­barà sent per tot­hom, de cone­gut: “Una final és per gua­nyar-la. La resta no val per a res.”

Sap bé el que rei­tera Forte, un pre­si­dent dife­rent, amb pers­pec­tiva de distàncies llar­gues, que el 1993 va gra­vi­tar des del punt més alt del con­ti­nent i que el 2005 es va fer seva la neces­si­tat de bai­xar a la ter­cera divisió del bàsquet francès per retor­nar el Lle­mot­ges allà on “els afi­ci­o­nats de tota una regió merei­xen”. Un pre­si­dent que fa vuit anys encara jugava, amb pers­pec­tiva de mires amples, i que el setem­bre de l'any pas­sat expli­cava a l'Ouest-France què dema­na­ria al geni que un dia el sor­prengués, cara a cara. “Que França sigui cam­pi­ona d'Europa: neces­si­tem que la gene­ració de Parker i Diaw tin­guin èxit. Un segon desig és una cosa essen­cial: joc net en les finan­ces dels clubs. I un ter­cer, ja més ego­ista, seria tor­nar a l'Euro­lliga amb el Lle­mot­ges.” Un, dos i tres.