No és la primera vegada que em refereixo a la capacitat de generar estat d'opinió del Barça. I dimecres, en aquest diari i amb tres planes de diferència, s'hi podien llegir dues informacions que confirmen que no vaig desencaminat. D'una banda, els informes del govern espanyol que es refereixen a la possibilitat que el Barça marxés a jugar una altra lliga i de la capacitat d'influència d'un posicionament del club sobre la independència de Catalunya. Tres planes abans apareixia l'assumpte espinós del presumpte frau fiscal en el cas Neymar.

I veig que no anava desencaminat perquè són massa mesos de casualitats. Ja no podem ser innocents, no podem passar per alt que el jutge Ruz és soci del Madrid, ni creure'ns que els assessors jurídics del Barça són més matussers que els de l'Eibar, ni empassar-nos que el jutjat comencés a investigar Neymar sense informe d'Hisenda. L'any 2014, en ple procés cap a la sobirania, res no és casual, o com a mínim tinc el dret de pensar-ho. I ja veureu que continuaré anant ben encaminat.

Si el Barça és capaç d'influir en l'orientació independentista del trenta per cent dels vots, si el club ha tingut un president que ha fundat un partit independentista i un entrenador llegenda que ja ha dit que votarà sí i sí, si Sandro Rosell –pròxim a CiU– va facilitar la postal de la Via Catalana passant pel Camp Nou, hem de ser conscients que els ressorts del poder espanyol han pres nota i no s'estaran quiets.

Hem de ser més pulcres que ningú o ens encalçaran. I ser conscients que mai sabrem què va costar i com es va pagar el fitxatge de Gareth Bale pel Madrid. Perquè el Madrid no té un Jordi Cases i perquè sospito que a Pablo Ruz aquest assumpte no li interessa gens.

Ja ens podem anar preparant per a una temporada 2014/15 encara més judicialitzada, més sòrdida. Tot val per anorrear l'enemic, i més si aquest té dos vessants, l'esportiu i el polític. Em consta que Bartomeu és plenament conscient que això tot just acaba de començar. I ni en parlem del que passarà en les eleccions del Barça d'aquí a dos anys. Els abordatges de candidats polítics com van ser en el seu moment Sixte Cambra i Lluís Bassat seran un joc de nens davant els intents per assegurar per terra, mar i aire que el pròxim president sigui proper a l'establishment espanyol. Sabrem el que és la guerra bruta. I no us faci por desemmascarar els que ens acusen de victimistes. Siguin socis o no, no són res més que enemics del Barça i del país.

Tampoc m'estranya que el Barça sondegi totes les possibilitats de futur. Com anar a jugar a França. De fet, encara no entenc com no ho ha fet en l'handbol, amb una lliga Asobal reduïda a un torneig de segona fila. I tampoc és el primer que ha pensat de marxar. Un any enrere un club de bàsquet català es va plantejar marxar a representar Escòcia, però la cobertura política que necessitava finalment es va fer enrere. En qualsevol cas, no ens ha d'amoïnar. Fins i tot en el cas d'una Catalunya independent, els primers que voldran el Barça en la lliga espanyola seran Florentino Pérez i la LFP. Per l'ordre que vulgueu.