De la casualitat a la causalitat

L'esport ens ha obse­quiat aquest 2014 amb tres èxits que con­vi­den a la reflexió. El Mac­cabi, en bàsquet; el Flens­burg, en hand­bol, i l'Atlètic Bar­ce­lo­neta, en water­polo, han que­dat cam­pi­ons d'Europa quan no figu­ra­ven com a favo­rits i superant rivals amb pres­su­pos­tos i poten­cial espor­tiu molt supe­rior. Més enllà de la casu­a­li­tat hi ha un eix ver­te­bra­dor en les seves ges­tes. El pri­mer paral·lelisme ja el tro­bem en el camí fins a la fase final. Tots tres hi van arri­bar amb pati­ment i un punt d'èpica. El Flens­burg va jugar la final four gràcies a un gol de penal d'Eggert deu segons abans del final a la pista del Var­dar mace­doni. El Mac­cabi va gua­nyar el pri­mer par­tit de la sèrie dels quarts a la pista del Milà remun­tant 11 punts en con­tra en l'últim quart (76-65) i després d'una pròrroga. L'Atlètic Bar­ce­lo­neta estava clas­si­fi­cat direc­ta­ment com a amfi­trió, però va patir en la pri­mera fase (5 victòries, 1 empat i 4 der­ro­tes). Va pas­sar com a ter­cer. Segon paral·lelisme. For­ta­lesa men­tal i capa­ci­tat de reacció. Tots tres van haver de remun­tar tant en les semi­fi­nals com en la final. El Flens­burg, amb tanda de penals i pròrroga con­tra el Barça i arri­bant a per­dre de 5 la final con­tra el Kiel (3-8). El Mac­cabi sem­pre va anar a remolc: con­tra el CSKA de Mos­cou (cis­te­lla en l'últim segon de Tyrese Rice) i en bona part de la final con­tra el Madrid, amb pròrroga inclosa. L'Atlètic Bar­ce­lo­neta va començar per­dent la semi­fi­nal con­tra el Pri­morje croat (1-3) i la final con­tra el Rad­nicki serbi (0-2). I ter­cer paral·lelisme: heroi veterà i mes­tratge a la ban­queta. Mat­tias Svens­son, Tyrese Rice i Albert Español van lide­rar els seus equips. Tots tres tenen molts minuts de rodatge, a banda de talent. Lju­bo­mir Vran­jes, David Blatt i Jesús Martín van fer un tre­ball tècnic impe­ca­ble. Però el millor que van fer és convèncer els seus juga­dors que gua­nyar no és mai una casu­a­li­tat sinó una cau­sa­li­tat. La victòria es pro­grama, es con­trola, es lluita. Mai passa perquè sí.