Berlín encisa per coses com la Kulturbrauerei, una fàbrica de cervesa reconvertida en un gran centre cultural ple de vitalitat. Aquí hi ha una exposició sobre la vida diària a l'antiga Alemanya de l'est on, entre molts i profusos detalls relatats de manera exquisida, es parla de l'esport durant l'exdictadura comunista. En un exercici clarivident d'endreça de la història, explica com la República Democràtica d'Alemanya (aquella RDA que tan poc responia a les seves sigles) explotava l'esport com un virulent mitjà propagandista, per refermar la preeminència del règim totalitari, els seus mandataris i totes les seves imposicions. Enmig de la follia de la guerra freda, la farsa col·lectiva s'assentava sobre esports en què van aconseguir sobresortir, com la natació, l'atletisme i la gimnàstica, inflats d'hormones que després han passat factura als esportistes. En futbol no van aconseguir gran cosa, tret d'un or olímpic a Montreal 1976 i guanyar l'Alemanya Occidental (RFA) en la fase de grups en el mundial del 1974, el mundial que va guanyar la RFA, capitanejada per Beckenbauer. Però això tant era: la RDA va utilitzar fins a la sacietat el gol de Sparwasser, el gol que els va donar la victòria sobre l'enemic capitalista, el gol que amagava les misèries d'una dictadura asfixiant, el gol que va perseguir tota la vida el seu autor. Tant que en els anys vuitanta va passar a l'Alemanya Occidental. Em pregunto qui serà, en aquest mundial del Brasil, el proper Sparwasser a caure. Sempre n'hi ha un o altre. Potser un davanter desconegut que fa una aparició fugaç i és atrapat en la gàbia del paper perpetu que el seu país li atorga. En el fons, la selecció poc arriscada que presenta Espanya en aquest mundial no és un engabiament de l'anterior mundial? Amb dictadures a cara descoberta o sense, amb democràcies ranquejants o sense, els mundials són una potent maquinària de propaganda (i de fer diners per a quatre, una obvietat que no està de més recordar). Ho veiem ara, que ens arriben tot just ecos de les protestes al Brasil, la vaga al metro de São Paulo i els nervis dels seus governants que apel·len al “patriotisme” contra les manifestacions. Ho veiem amb les noves evidències que planen sobre l'elecció de Qatar per al mundial de futbol del 2022. Ho veiem ara amb un país rosegat per la crisi que es permet ostentoses primes –en comparació amb altres països europeus– per si la seva selecció guanya el mundial. A l'exposició de la Kultubrauerei de Berlín tens, a banda de la sensació de trepitjar una cultura i un país civilitzats, on els mínims hi són, es compleixen i no s'han de pidolar per les cantonades, l'oportunitat de veure objectes –guants de porter, alguna samarreta, tot un aire vintage– que parlen d'aquesta època que va viure Sparwasser: cromos de posat rude i com d'un país remot. Però no gaire lluny de la dictadura franquista i dels seus hereus, que es passen –tiqui-taca– corona i formes.