Fa dos diumenges publicava amb convenciment que el futbol havia deixat d'interessar-me (temporalment) el dissabte 17 de maig, a les 8 del vespre, quan es va consumar que el Barça perdia La Lliga després d'un partit contra l'Atlético de Madrid jugat amb tots els arguments futbolístics exhaurits per part d'un equip que m'havia avorrit perquè semblava avorrit d'ell mateix. Però, com a mostra que sóc una dona inconstant, voluble i no sé si capritxosa, tot just una setmana després i havent acabat la crònica sobre els premis concedits pel festival de Canes, em vaig asseure davant del televisor, a tres quarts de deu de la nit, per veure la segona part de la final de la Champions. Em va animar saber que, al final de la primera part, Godín havia marcat a favor de l'Atlético, i el cas és que només m'hi vaig haver de posar per sentir una empatia inesperada amb un equip armat per resistir un setge: estic acostumada, en aquests casos, a anar a favor dels assetjadors. A mesura que transcorria el partit, m'hi sentia cada cop més enganxada i celebrava cada rebuig de l'Atlético i les cames se'm movien com si volguessin ajudar Filipe Luis, Godín, Miranda, Gabi (i tota la resta) a treure pilotes de l'olla. El que volia és que el Madrid no guanyés “la décima”. I diré que, malgrat que també havia pensat, i no sé si encara penso, que voler que perdi el rival té un punt de mesquinesa perquè l'alegria certa només l'aporta que el teu equip guanyi, no em vaig sentir mesquina i fins m'acontentava la possibilitat que l'Atlético resistís i s'endugués la Champions.

De fet, com no desitjar que el Real Madrid perdés sentint què deien els comentaristes de TVE? Sí, ho vaig seguir per TVE (i no per TV3) perquè estimula l'antimadridisme i perquè, quan el Madrid va perdent, és d'una gran comicitat. Tots els comentaristes semblaven madridistes, fins i tot el futbolista José Antonio García Calvo, que se suposa que representava l'Atlético, amb el qual va jugar del 2001 al 2006. Es notava, però, que va formar-se en el Madrid i va jugar tant en el Castella com en el primer equip. Tots dissimulaven poc el seu madridisme, però en el cas de Manolo Sanchís es deixava anar sense miraments amb l'orgull de representar l'essència del Realísimo. Sanchís veia penals de l'Atlético, insistia en el domini del Madrid i, quan temia que aquest no marcaria, va dir que el resum del partit faria evident totes les ocasions madridistes. Però, ai, Ramos va marcar i Sanchís va cantar el gol. Al cap d'un moment, les imatges televisives van mostrar que Rajoy va reprimir-se un xic, però que va donar un copet còmplice a la cuixa de Florentino Pérez, que va aixecar-se de cop.

Quan va marcar, vaig tenir clar que el Madrid guanyaria. De fet, semblava evident que només venceria l'Atlético si aconseguia aguantar els 90 minuts sense rebre cap gol. Però n'hi va haver cinc més i al tercer es va acabar: el gol madridista per força va desmoralitzar l'Atlético, que va desplomar-se físicament: no donava per a més. Encara va aguantar una mica més de quinze minuts, però Bale va marcar el 2 a 1. Aleshores, se'm van regirar les tripes: Xabi Alonso va saltar la tanca per abraçar-se amb els companys (no s'havia enemistat amb tots durant l'època Mourinho, a qui tant defensava?) i, això encara és molt pitjor, Florentino Pérez i José María Aznar (quants negocis deuen haver fet a la llotja del Bernabéu) van saltar-se protocols per saludar-se eufòrics. Vaig tancar la tele. Vaig tornar-la a engegar i Marcelo va marcar un altre gol. Vaig tornar-la a tancar i em vaig perdre l'exhibició hulkiana de Cristiano després de marcar un gol intranscendent i havent fet un partit nefast. Però ho he vist: quin mal gust. Com no desitjar que perdi el Madrid si, a més, fan aquests espectacles quan guanyen? Però, en fi, fa dies que ja tenen “la décima”. Han passat quinze dies arrossegant moltes altres coses, algunes de les quals potser comentaré en pròximes ocasions, però m'ha anat revenint aquesta final de Champions amb tant mal regust que, per no quedar-m'ho dins, ho havia d'explicar. Em perdonin.